Exercicis d'interiorització

Abocat al balcó, dir que vaig veure volar una bossa de plàstic blanca ballant força estona davant els meus ulls que de manera progressiva s'anaven embadalint captivats per la coreografia de l’espectacle, seria dir massa poc.

Progressivament sentia com m’elevava per l’espai amb la paperina miraculosa com si tot el meu destí quedés suspès d’aquesta estructura flotant. Era fora, per tant, de mi, com si l’existència de la bossa i les seves evolucions depenguessin del fet d’estar embolicades per la meva atenció que les acompanya en el vol. Qualsevol altre pensament, qualsevol negligència en l’esperança, qualsevol distracció pel tremolor dels meus ulls que l’escortaven en els seus salts mortals l’haurien condemnat a un fracàs prematur. Tanmateix seguia submergit en aquesta vetlla entusiasta.

Allà on va desaparèixer –darrere la barana del carrer– la meva atenció, en veure’s per uns moments fora del cos d’aquesta ballarina, va prendre consciència de la solitud com si aquest vel de plàstic que s’elevava i la meva ànima formessin part d’una mateixa expedició.

La pena que havia seguit a la desaparició, però, era ràpidament substituïda per noves esperances que esclataven, per incitacions a menar noves temptatives de joc. Un joc que es prolongava incansablement: altres bosses, papers o fulles emprenien la mateixa dansa, un vol semblant.

Entre la bossa blanca que de sobte havia tornat a aparèixer i els meus ulls que l’havien reconeguda hi havia una solidaritat tan gran que excloïa la resta del món. En aquest èxtasi d’atenció, la consciència sortia de la seva font corporal: fora d’ella, prop d’ella, en ella, amb la bossa blanca que era el vector d’una expansió sorprenent de l’ànima, un camp de forces que mantenia en tensió una participació activa i en plenitud.

Endut per un entusiasme solidari amb aquest tros de blanc en suspensió, sentia com em precipitava en l'espai obert i transformava en una esfera animada la zona situada entre la bossa i el meu ull. L’esperit, a la seva manera, ell mateix era l’espai. 

Doncs bé, si podia donar fe d’aquest intens mantenir els ulls en aquesta bossa, del meu restar-hi fidel mentre la perseguia amb la mirada extàtica...

Era de suposar un algú que també havia posat la seva mirada en mi?

Restava fidel a aquesta vida d’èxode que va començar a la cambra de quan era infant? 

Captiu de quines atencions o de quins espais d’animació em suspenc quan la meva vida reïx en prendre camins ascendents?

Qui m’acompanya en el meu anar cap a les coses, cap a la seva quintaessència i cap al món compartit?

En qualsevol circumstància hi ha sempre alguna cosa que no sigui un èxtasi que surti planant per l’espai d’allò que és possible, per continuar així allò que he de fer?

Què els arriba a aquells que no són mirada de ningú?

Una vida que surt del seu rang i que s’individualitza, roman continguda en una altra mirada acompanyant?

La idea que sempre hagi de ser conflictiu tot allò que és aquí o que n'esdevé subjecte, és legítima?

Qui ha estat el primer a concebre que el món no és estrictament res que no sigui aquest globus, aquest espai de mirades en una parla global?

Quin ser-fora-de-si-mateix és tot allò que realment és?

Com dir-ne res?