Crònica d'una setmana

«Tingueu confiança» recordo que deia sovint. I bé ¿quan havíem de tenir confiança sinó ara? La seva absència. Hi pot haver res més desolador?

Tot i que el dia que va pujar al cel estàvem especialment alegres, el vàrem veure marxar amb els nostres propis ulls i això és un fet que no podíem negar i ara ja no hi era i tot s'havia acabat i aquest era el tema.

També havia dit: «No em quedo més en el món però vosaltres sí que us hi quedeu» o «Mentre he estat amb vosaltres, jo mateix us he guardat».

Sí, totes eren paraules de comiat. Ens estava avisant i potser no és fins ara que no hem vist fins a quin punt ens era imprescindible la seva presència. Simplement amb saber que era a casa d'un o altre ja en teníem prou. Sempre era a prop, sempre a l'abast i ara tot això s'havia acabat i no podíem anar enlloc perquè no hi seria i jo no parava de repetir «no pot ser, no pot ser» fins que em queien les llàgrimes.

La setmana després que el núvol se l'endugués, pràcticament no em vaig veure amb ningú. A tots ens pasà el mateix: per por dels jueus, teníem tancades les portes del lloc on ens trobàvem, com quan feia poc que havia ressucitat que no ens ho crèiem.  

Jo em vaig refugiar a casa ple de pensaments angoixants. Em venien al cap les paraules lapidàries que vaig sentir dir a un oficial romà per descriure la situació: «Es tracta senzillament d'embolics de la seva religió sobre un tal Jesús mort que afirmen que viu».  

«Embolics!». La imatge que s'hagués acabat tot, que haguéssim de claudicar davant els jueus i de tothom i que a partir d'ara haguéssim de reconèixer que tot havia estat un immens i terrible embolic em va torbar tant que vaig estar a punt de no assistir a la festa de la Pentecosta.  

Quan finalment, però, vaig decidir anar-hi, a mida que arribava al lloc de la celebració la sorpresa cada vegada era més gran en veure que allà «hi era tothom». Vull dir que poc a poc anava reconeixent cares que, a més de les familiars, havia vist en molt altres indrets i situacions diferents. Efectivament «tothom» volia dir que tots els qui d'una manera o altre havíem conegut Jesús érem allà. Ens trobàvem tots junts aquí, en un mateix lloc, no hi havia dubte i aquest sol fet ens omplia de joia i la pregunta que tots teníem als llavis era la mateixa: qui ens ha convocat?

No heu rebut un esperit d'esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor Sa 9