El camí del cor

La poesia és més a prop de la religió que la teologia perquè la imaginació li és més propera que la raó. Per a un temperament lògic és difícil caure en la religió perquè la lògica és rígida, no és flexible, no té portes. És una camisa de força.

La poesia és més propera a la religió perquè és flexible, líquida i fluïda. És més fàcil sortir-ne que de la lògica. La poesia té obertures, portes i finestres i un vent fresc de qualsevol matí sempre li pot arribar al poeta al fons del cor. La poesia no s’enganxa i, com que és imaginativa un dia ensopega amb el desconegut perquè va sola i a les palpentes i des d’aquesta foscor sempre està disposada a entrar en dimensions noves.

La lògica és resistent. Un temperament lògic mai fa cas de l'obertura de res nou, ni tan sols s'ho mira. Simplement diu que no és possible perquè només és possible allò que és conegut. Tot el desconegut és sospitós.

El cor del poeta està embadalit per aquest desconegut. Va a les palpentes buscant alguna cosa nova, original, alguna cosa que no hagi assaborit abans, que no hagi viscut o experimentat. El poeta va a les palpentes i alguna vegada, accidentalment, ensopega amb el desconegut i cau en l'abisme de la religió.

La poesia és metafòrica, s'alimenta de metàfores. El llenguatge de la religió també, tot i que quan una metàfora s'utilitza poèticament el seu significat sigui diferent a quan és religiosa, però les dues disciplines es valen de metàfores. Tenen aquest punt en comú. Els significats poden diferir però el mètode és el mateix. Segons com semblen bessones. Per això el llenguatge de la religió sempre s'ha semblat al dels poetes.

Tots els profetes s'han expressat de la mà de la poesia. Fins i tot Jesús que de vegades sembla parlar de manera prosaica, la poesia també és present i resplandeix en les seves paraules. Si s'escolten bé, se sent molt forta aquesta poesia. Algú que estava il·luminat per Déu no podia fer-ho de cap més manera. No podia evitar la poesia. La poesia vibra viva en les seves paraules.

La religió i la poesia utilitzen, doncs, el mateix llenguatge. Les paraules poden diferir però en algun lloc es troben.

Els poetes no poden eludir la religió, han d'entrar-hi perquè la poesia els porta fins a un punt més enllà del qual hi ha religió. Si vas pel camí de la poesia et tornes religiós. No pots escapar-te’n i, si arribes fins aquí, la pregunta que probablement faràs serà: on aniré a partir d'ara? En aquest punt la mateixa poesia es converteix en religió i només cal continuar.

Per al poeta hi ha una carretera que segueix, però ja no és de poesia. La carretera es converteix en una carretera de religió. La ciència, la lògica o la filòsofia també semblen arribar a un cul-de-sac quan la carretera s'acaba: més enllà no hi ha carretera, només un precipici, un abisme i prou.

El misteri és immens i no l’esgotarem mai perquè aquest és un punt central quan parlem de Déu: allò que és misteriós, les coses immenses, allò que no s'esgota mai. Podem saber-ne cada dia més però ell sempre es manté en el desconegut. Cada dia pots entrar més en ell però sempre et quedaràs en la perifèria. Segueixes caient en ell, però no té fons. No pots arribar mai al centre mateix del misteri. Mai pots dir «ja ho sé tot». Qui gosaria fer-ho?

En la recerca científica també arriba un moment que la carretera no porta enlloc. Llavors, de sobte, l'home de ciència ha de saltar. Un poeta, en canvi, pot entrar en la religió sense haver de fer aquest salt, simplement hi pot lliscar perquè les dues carreteres estan enllaçades.

En té prou amb esmunyir-se com una serp llisca de la seva antiga pell i muda.

Un científic, en canvi, ha de fer un salt mortal, un gir total de direcció.

Si la poesia no porta a la meditació, no és poesia. Pot ser una composició més o menys intel·ligent de paraules, però sense poesia. Hi ha lingüistes, compositors o gramàtics brillants que coneixen les regles de com escriure'n, però no són poetes perquè la poesia, en el més profund d'ella mateixa, és meditativa.

Un poeta no és un compositor, un poeta és un visionari. No compon, la poesia li ocorre en certs moments —li esdevé, ell no la fa— i aquests moments són els de meditació. De fet, la poesia apareix quan el poeta no hi és. És en la seva absència que de cop i volta l'omple quelcom desconegut, una cosa que no esperava. Sobtadament li ve una brisa fresca i tradueix aquesta brisa en llenguatge, en imatges. No és cap compositor, només és un traductor. Una cosa que no tenia ni paraules ni visió es remou a dintre seu. Quelcom que s'assembla més a un sentiment que a un pensament. Una cosa que té més a veure amb el cor que amb el cap.

El poeta és valent. Per viure amb el cor cal coratge. La paraula coratge ve de cor-cordis que vol dir cor. Tenir coratge significa viure amb el cor. Els pusil·lànimes viuen amb el cap per por. Han creat una «seguretat de lògica» al seu voltant, han tancat les portes i finestres amb conceptes i teories per amagar-se dins.

El camí del cor és el camí del coratge. És viure en la inseguretat, en l'amor i en la confiança, és entrar en el desconegut, abandonar el passat i permetre la vinguda del futur. El coratge camina per camins perillosos però la vida és perillosa i només els covards eviten el perill. Una persona realment viva es dirigirà sempre cap al desconegut. És perillós, però s'hi arriscarà. El cor sempre està disposat a arriscar-se, el cor és un jugador, el cap és un comerciant.

El poeta viu a través del cor i és amb el cor que a poc a poc reconeix la música del desconegut. El cap no la pot sentir. El cap, la ment, només admet allò que és conegut.

La ment no és res més que el passat acumulat, la memòria. El cor és el futur, el cor sempre és esperança. El cap pensa en el passat, el cor somia amb el futur. El futur està més a prop del present que del passat. Per això el poeta està més a prop de la religió. La filosofia, la lògica, la metafísica, la teologia, la ciència, pertanyen al passat, al món conegut. La poesia pertany al futur.

La religió pertany al present i el present és més a prop del futur que del passat perquè el passat ja no existeix i el futur està per arribar.

Arribarà, ja està arribant. Es converteix en present a cada moment i el present es converteix en passat. El passat ja l'hem usat, ja es pot llençar, ja ens n'hem sortit i només és una tomba. El futur és una llavor, està venint, sempre arribant i sempre trobant-se amb el present, sempre en moviment.