A Cartagena, a la caserna que feia de quarter d'instrucció, aquell dia ens van fer saber la destinació on hauríem de passar la resta del servei militar.
Van separar el grup d'amics que havíem vingut plegats des de Barcelona fent la instrucció junts. A uns els va tocar infanteria, a d'altres la infermeria, d'altres es van apuntar a cursos de caporal. A mi em va tocar el destructor Almirante Ferrándiz de l'esquadra de la qual també formaven part el Lepanto, l'Almirante Valdés, l'Alcalá Galiano i el Jorge Juan. En deien els Cinco Latinos.
L'endemà mateix d'embarcar i sense cap explicació, vam salpar a vigilar les costes de l’Al-Aaiun. Seria la meva primera navegació. Mai havia posat els peus a un vaixell.
Vam fer una escala de guàrdia a Alborán i una altra de tres jornades a Cadis. Dos dies després de salpar de l’arsenal de San Fernando amb una navegació tranquil·la, el cel va anar canviant d’aspecte i el color rabent del sol anava entenebrint per moments el dia.
Les seves radiacions ens arribaven amb grans raigs que travessaven l'espai com avions anunciant el mal temps que no tardaria a venir. Feia massa dies que feia bo, deien, i tard o d’hora s’havia d’acabar.
La brisa començà a bufar sobre la formació dels cinc destructors com si volgués escampar-nos pel mar fins que començà a fer-ho, a dispersar-nos, a fer-nos fugir, a trencar la renglera tan exacta acomplint la inequívoca amenaça escrita a l’aire. Efectivament, des del pont, durant la guàrdia de timó, podia veure com el Lepanto que ens precedia es decantava cada vegada més cap a estribord.
El vent esbufegava més impetuós per moments i ens feia estremir tant a nosaltres com al vaixell. Cada vegada era més fort aquest gran alè que ho arremorava tot i els pensaments no tardaren a canviar a la vista de tota aquesta commoció que s’estava forjant per moments. Aviat m'havia d'oblidar del dol que encara arrossegava per la separació dels amics. Efectivament, tot canvià aviat. Els núvols que van acabar d’expandir-se del tot per l’aire venien de babord, encavalcats, ansiosos, ràpids i ocults. Tan sols quedava alguna llàgrima solta de cel groc travessada pel sol, llançant els llamps com esprais.
I l’aigua tan blava i tan fosca fins feia ben poc, ara era verdosa i cada cop més ratllada, més escumejant i més presa pel llim blanc provocat pel vent. «Mar ratllada, vent i aiguada»
Al migdia, el destructor ja s’havia vestit amb el sobri uniforme dels temporals: les portelles tancades, els compartiments estancs, les escotilles ben collades, la marxa reduïda, els canvis de guàrdia ràpids i les corredisses per coberta l'anaven transformant en un objecte flexible i lleuger que, àgil enmig de la confusió que començava, havia pres tot d’una un aire juganer com els dofins que tant es diverteixen amb les tempestes, com si, deixant-nos anar per les embranzides, juguéssim a tenir només el trinquet on agafar-nos.
A dalt tot s’havia tornat fosc, una volta tancada, aclaparadora, amb uns quants carbons una mica més negres flotant repartits pel cel com punts sense forma. Les grans estovalles grises que passaven voleiant eren substituïdes sense parar per altres que venien del fons de l'horitzó, d’una foscor que es desenroscava d'una bobina sense fi.
Era com si fugíssim del temps. El vaixell fugia i fugia, decantat i cada cop més ràpid, d'aquell temporal i el temps també fugia de nosaltres, anunciant un no-temps misteriós i terrible. La brisa, el mar, la nau, els núvols, tot fou pres per un gran i mateix pànic.
Qui corria més era el vent. El seguien els grans ascensos d'onatge, més pesats, més lents i, finalment, l’embarcació atreta per tot aquest moviment desgavellat. Les crestes l’empaitaven com si fos una taula de surf i la feien lliscar en una caiguda perpètua, i ella, sempre atrapada, sempre desbordada, se’n sortia, sobreeixia.
Aquests primers moments van ser comparables als d'un vol. El que sentíem per sobre de tot era una il·lusió de lleugeresa que costa d'imaginar en un destructor de guerra tan plomós com aquell i percebíem com saltava sense cap esforç. Quan el Ferrándiz pujava al capdamunt d’aquestes crestes, ho feia sense tremolar com si el vent se l’endugués i el seu descens era com el d’un tobogan, fent-nos sentir aquella contracció del ventre que ens ve en les caigudes de les muntanyes russes o en algun somni.
En acabar la davallada el navili relliscava cap enrere i la muntanya d'aigua que en fugia s’amagava sota nostre per continuar el seu curs i la nau es tornava a submergir en un altre d’aquests grans buits que també corrien i, sense arribar a colpejar-lo mai, tocava fons amb un gran xàfec d'aigua que ens queia pel damunt tot i que ni tan sols ens mullava i que ràpidament es dissolia. Fugia, es desmaiava cap endavant, com fum, com si res.
El fons del buit d’aquestes grans onades era fosquíssim i després de travessar-lo vèiem com n’arribava una altra encara més gran que s’afanyava a apropar-se a nosaltres amb girs endimoniats i uns rínxols que semblaven dir: «Espereu que us atrapi i us engoliré, veureu».
Però no, només ens aixecava com una esquena es trauria una ploma de l'espatlla i suaument la sentíem passar per sota amb l'escuma rovellant de quan es trenca el doll d’una cascada. I tota aquesta bogeria de moviment accelerat, sota un cel cada vegada més fosc, enmig d’un soroll eixordador.
Sortint de la guàrdia ens havíem de subjectar amb el cinturó. Al meu costat hi havia dos mariners que entonaven una cançó de moda. Un deia Estoy sintiendo tu perfume embriagador i l’altre responia amb un Da-ba-da-ba-dá evocant l’entretemps orquestrat de l’estrofa i així onada rere onada. Un sergent de guàrdia que els sentia va dir per la portella mig oberta passant-se la mà per la barba: «Nois, ho heu aconseguit. Van mal dades allà dalt. Hi ha el dimoni a punt de sortir de la capsa dels trons».
Però en el fons, no, no hi havia cap dimoni, segur. No teníem por, crèiem haver adquirit una noció exacta de la solidesa del vaixell i qui sap si també crèiem en la protecció d’aquella verge: Salve, estrella de los mares.
No hi vèiem gaire lluny al voltant nostre. Més enllà d’uns quants metres tot semblava acabar en unes onades terribles, en carenes pàl·lides i eriçades que privaven la vista.
Un clamor gegant va sorgir de sobte de totes les coses que en aquell moment eren allà —mar, vaixell, vent, mariners— com un preludi d’apocalipsi que aspergia el terror fins a la fi del món. Se sentien milers de veus que venien de qui sap on d’algun lloc elevat com xiulets profunds que semblaven llunyans a força de ser immensos: això era el vent, la gran ànima d’aquest desordre, el poder invisible que ho liderava tot.
Sí, feia por, però encara hi havia altres sorolls, més propers, més materials, més amenaçadors que l’aigua turmentada i espurnejant com brases ens feia sentir. Qualsevol so metàl·lic, el frec de les lones que protegien els aparells, el crit d'alguna veu de la qual només es distingia la paraula estacha. Uns clics, uns moments de res que semblaven fet d'anys.
Les crestes cada vegada eren més altes, més embogides. Eren unes masses pesades que es desplomaven a la coberta, amb un soroll de repic metàl·lic, i llavors tot el Ferrándiz semblava gemegar de dolor.
Ja no vaig poder distingir massa coses més degut a aquell llim blanc i dispers que amb gemecs les ràfegues m’escopien a la cara a remolins.
La pell de les galtes em coïa i respirava entretalladament. Durant les primeres grans masses d’aigua que ens van caure al damunt ens miràvem somrients veient aquella sal que s’enganxava a les barbes i a les celles. A la llarga, però, tots vam ser presos d’una fatiga extrema deguda a aquesta fúria que no cessava, que mantenia el mateix grau de paroxisme exasperat.
La ràbia a causa de la separació dels amics també s’esgotava i dequeia. Calgué suportar molt de temps, moltes hores de tensió estressant per entendre les coses que no tenen causa ni objectiu i són tan misterioses com la vida o com la mort.
Estoy sintiendo… Dabada…
Els llavis que s'havien tornat blancs encara repetien el refrany que era, però, com un murmuri sense veu, repetit de tant en tant, d'esma, inconscientment.
L’excés de moviment i el soroll ens havien emborratxat i, tot i que érem joves, els somriures es transformaren en ganyotes, les dents ens tremolaven de fred, els ulls mig tancats sota les parpelles coents de sal que abans bategaven tan vius ara quedaven atrapats i immòbils en una lentitud fantasmal.
Ni ens vèiem ni ens hi vèiem. Només érem conscients d’aguantar allà quiets, els uns darrere els altres esperant baixar per fer el canvi de guàrdia mentre els de l’entrant anaven pujant. Fent cua, en els moments més perillosos, sempre que ens era possible, donàvem l’esquena a la nova muntanya d’aigua, sobresortint, xiuxiuejant, horrible, colpejant tant l’ermura com les nostres espatlles amb un cop fort, sec i pla mentre vèiem sortir algun mariner que pujava a coberta, i que d’espant movia de manera inconscient la mà fent un esbós a l’aire del senyal de la creu.
Va ser una tempesta llarga i no em quedaven pensaments. Intoxicat per tants sorolls i bramuls de tota mena i intensitat, la fatiga i un fred moll m’enfosquien el cap. M'havia convertit en una pila de carn endurida que s’aferrava a la vida per instint, per no morir, per anar baixant mecànicament pels passamans de la cabina fins a la coberta baixa —el sollado— arribant amb prou feines amb forces per desvestir-me i jeure a la llitera oscil·lant.
El temporal va durar tota la nit però l’endemà ja havia passat tot i arribàrem a Las Palmas on vam estar tres dies atracats.
El rem de trenta-quatre, de Joaquim Ruyra, comença així:
ResponElimina«Ja que sempre vols que et conti coses de marina —m’escrigué la senyora Marianna Saura— t’explicaré amb tots els ets i uts un viatge que vaig fer en barca de mitjana: un viatge de no res (no et facis il·lusions); però te’l vull servir tan a la menuda, seguint les notes que en tinc preses en un llibre de memòries, que ja serà prou que no te n’atipis. Així potser no et tornaràs a queixar de la meva eixutesa»
Que ben dit, tot!
Mar ratllada, vents i aiguada permitting, aquí estàs encara. M'ho he passat pipa llegint la teva aventura. Gràcies!
ResponEliminaM'hauria agradat compartir-ho. El poc que vaig navegar va ser sempre amb bona mar. Recordo que tornant d'Alcúdia ens asseiem a proa veient la posta en una quietut enlluernadora.
ResponEliminaM'ha agradat.