Una vegada un monjo anà a trobar un mestre perquè l’ajudés en la seva millora espiritual i es quedà a viure amb ell al monestir molts anys fins que un dia el mestre li digué: «Has treballat bé. Et felicito. Gairebé ho has assolit tot». El monjo, però, li preguntà: «Què voleu dir quan dieu gairebé?» El mestre li va respondre: «Hauré d'enviar-te encara a un altre mestre una temporada. Això et donarà el toc final».
El monjo li demanà que el deixés marxar el més aviat possible i quan li lliurà la carta de recomanació es transbalsà pensant que coneixeria algú més gran i més il·luminat que ell i es preparà per marxar l'endemà mateix. Després d'un viatge de dies, però, quan va trobar a la persona s’adonà que era un ningú, tan sols un porter que tenia cura d'una fonda i quan comprengué que havia de ser el seu mestre va quedar molt decebut. «Deu ser una broma o una equivocació. Com pot ser que aquest home sigui el meu últim mestre, el qui m’ha de donar el toc final?»
Però ja que era allà i no hi podia fer res, cansat d'un viatge tan llarg, pensà que el millor seria quedar-s'hi uns dies i així que li va dir al fondaler: «El meu mestre m'ha donat aquesta carta de recomanació per a vós» però el porter li contestà: «Mireu, no sé llegir, quedeu-vos amb la carta. A més, no calia: podeu viure aquí tan temps com vulgueu». El monjo li va respondre: «És que, sabeu, el meu mestre m'ha enviat aquí a aprendre alguna cosa de vós».
El porter li va dir: «Jo tan sols sóc un porter, no sóc mestre ni professor de res. Deu ser una confusió perquè jo només sóc l'encarregat d'aquesta posada però ja que heu vingut, per demostrar-vos-ho, simplement observeu-me. Descanseu i observeu, potser això us ajudarà». El monjo al segon dia va pensar que no hi havia res a observar. Al matí aquell home obria la porta de l'hostal. Llavors els clients entraven i ell els netejava les coses —els atuells, els estris, les sandàlies, els abrics— i els servia i, de nou, a la nit, quan tothom dormia ell ho netejava tot altre cop i al matí feia novament el mateix. Al tercer dia, el monjo, una mica fart i avorrit, li va dir: «Ja no em queda res per a observar. Cada dia feu el mateix: netegeu els estris, obriu i tanqueu la porta i escombreu, de manera que tornaré al monestir perquè ja puc dir que ho sé tot del vostre tarannà». El porter va somriure i no va dir res.
El monjo, de tornada al monestir, se sentia molt dolgut amb el seu mestre i quan es van trobar li va retreure: «Perquè m'heu fet fer un viatge tan llarg tan sols per trobar-me amb un simple porter? No em va ensenyar res, només em deia “observa” però no hi havia res a observar». Aleshores el mestre li va preguntar: «Molt bé, tot i així, has estat allà tres dies. Alguna cosa deus haver vist. Què feies?» El monjo li va contestar: «Ja us ho he dit: només observar. A la nit el porter netejava tots els estris, ho posava tot en ordre i al matí els repassava de nou».
«Doncs aquest era l'ensenyament que havies d’aprendre, li va respondre el mestre, per això t'hi vaig enviar. Dius que de nit netejava els atuells i al matí tornava a netejar tot allò que ja era net. Què vol dir això? Vol dir que fins i tot de nit quan sembla que no passa res, les coses s'embruten ni que sigui amb una mica de pols. Així que si vols ser pur o innocent o sant no has de deixar mai de netejar. Encara que no facis res et tornes impur només amb el pas el temps. Moment a moment, amb els braços plegats, simplement assegut sota d’un arbre, ja t'embrutes. I aquesta falta de neteja no és deguda a que facis res dolent o equivocat. Es deu únicament al pas el temps. La pols, s'acumula. Les coses són així. No hi podem fer res. Així que segueix netejant: aquest era el toc final».
Mor al teu passat a cada moment, desprèn-te de tota la pols que hagis acumulat i torna a ser fresc i això fes-ho contínuament perquè al cap de no res la pols torna. Mor a cada instant de manera que puguis renéixer també a cada instant. Això ens ho va ensenyar Jesús. Això és la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada