Potser mai ens adonaríem que podem cantar si no ho intentem o no hi pensem. Aniríem muts —seria la nostra manera natural de ser— però de sobte un dia ens trobaríem amb algú que està cantant...
i notaríem com el seu cant batega al voltant nostre fins que, en un moment de lucidesa, comprovaríem que nosaltres també tenim gola i cor. Immediatament, per primer cop, ens adonaríem que hi havia una cançó oculta dins nostre i la deixaríem volar. Aquesta cançó sortiria de la nostra essència més profunda, naixeria del nostre ésser més net. Un mestre —un cantant— és tan sols un agent catalític. La seva presència provoca quelcom dins nostre, però això no és una causa que faci un efecte automàtic en nosaltres. Hi ha coses que funcionen així, però n'hi ha d'altres que no, que succeeixen per sincronia. La moralitat és una causa i un efecte. El pare t'ensenya alguna cosa i està actuant com a causa. L'efecte vindrà després amb tu i amb que tu ho ensenyaràs als teus fills. Però quan, escoltant algú cantar, de sobte comences a taral·lejar, aquí no hi ha causa ni efecte. El cantant no és la causa ni tu l'efecte del seu cant. Ets tu mateix qui has causat l'efecte i n'ets la causa, ets les dues coses. El cantant ha actuat tan sols com un recordatori, com un agent catalític, com si ell no fos res, com si no hagués existit. Quan finalment t’adones que tu ets el cant, el mestre ja haurà desaparegut, ja no tindrà res a veure amb aquest cant teu, ja haurà acomplert la seva funció. És un regal que t’haurà fet: el cant és el teu cant —diu— perquè, com pots comprovar, surt del teu interior i perquè així ho has volgut, el tenies dins i no ho sabies. És teu, és únic i és preciós, diu el mestre. I també diu: «Això que a mi em passa o això que soc, no t'ho puc donar. I no és que no ho vulgui, és que no es pot donar, és d'una naturalesa que no es pot donar. Però el que sí que puc fer és presentar-t'ho, puc fer-te veure que és assequible perquè ha succeït, i així, inesperadament, un dia et dius: «Perquè a mi no?». I tot d'una, alguna cosa fa clic dintre teu, et despertes a una possibilitat desconeguda, pares esment a aquesta porta que hi havia dintre teu, però que mai no havies vist o mirat o que havies oblidat. Alguna cosa nova comença a brollar en el teu interior. Diuen que si algú toca un violí en una cambra on n'hi ha un altre en un racó, i que si qui el toca és prou virtuós, el violí del racó comença a ressonar. Diuen que es pot veure com vibren, com xiuxiuegen les cordes del violí que està arraconat i que ningú manipula. Així, una cosa que estava oculta apareix, una cosa amagada es manifesta. A Jesús li deien Mestre perquè ensenyava així.
—Sentint la cançó Faoiseamh a gheos hadsa— del bloc «Músiques i Lletres».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada