Si pregunten què els diré

En el parc del recinte sanitari, davant l'edifici de rehabilitació, algú ha anat fent aquesta barraca amb branquillons col·locats amb molta delicadesa. És preciosa.

M'ha recordat quan era petit que, en un solar del costat de casa, hi feia santuaris amb roques o cabanes de branques i hi posava objectes que anava trobant: medalles, creus, claus, argolles, fustes, pedres, còdols... de tot. Un dia, però, algú ho va descobrir, algú va escodrinyar els altars, les tendes, les ofrenes de flors i va despullar tots els meus secrets. Aquells petits temples de joguina van ser profanats. Algú va forgar en els llocs sagrats on hi havia les creus i les imatges de la Mare de Déu i ho va potinejar tot. Em va frapar tant que no vaig voler tornar-hi més. Vaig passar uns dies molt angoixat pensant en qui ho podia haver fet i en si me'n demanaria comptes. Em recordo assegut a un catre de les golfes fent veure que llegia contes però paralitzat de por. Cada vegada que sentia pujar l'escala aguantava la respiració i només tenia una cosa al cap: «Si m'ho pregunten, què els diré?» Què hauria pogut dir mai a ningú d'aquells llocs secrets que amb tanta devoció els meus silencis havien fet sants?