El carrer de La Costa

Accèssit de la categoria de Narrativa Jocs Florals de Vallcarca 2022

Pdf:cliqueu aquí

---

Al capdamunt

Al capdamunt del carrer de La Costa hi ha una placeta amb dos bancs, una olivera i una balconada que precipita al barranc de la irresolta Baixada de Blanes. Un capvespre, en veure'm assegut fumant, una senyora una mica més gran que jo va demanar-me foc, va encendre el cigarret i va seure al banc del costat.

Li vaig preguntar si vivia per aquí, però ella aviat derivà la conversa cap a explicar-me coses del carrer. Es notava que en tenia moltes ganes. S'asseia a una punta del banc amb l'esquena recta, sense recolzar i amb les cames creuades als peus. Fumava amb la dreta i mantenia el cigarret a l'aire, fent que l'altre braç li creués el pit i que la mà li descansés sota l'aixella. Parlava fent silencis llargs que omplia amb calades de vegades plenes i llargues, de vegades curtes i sobtades com les coses que explicava. Sempre somreia amb un to de sorpresa i de perplexitat per tot allò que deia.

La velleta

Un dia em va explicar que «aquí davant nostre, abans que hi construïssin, hi vivia una velleta sola en una torre amb un hortet. Jo, aleshores, era una nena i anava a fer-li companyia. Tenia una manera de ser diferent de les velletes que jo coneixia i el que explicava sempre em xocava molt.

Era cauta i prudent que és com calia caminar per aquí quan tot això encara era una tartera.

Era discreta i vigilant com qui tem els veïns tot i que no n'hi havia.

Era greu i reservada com un hoste en casa aliena.

Era freda i indiferent com un gel a punt de fondre's.

Era senzilla i natural com una fusta embastada.

Era buida i oberta com la vall d'aquest carrer.

Però també era tèrbola i opaca com l'aigua que sovint sobreeixia dels claveguers mal canalitzats.

Era profunda en tot el que feia i mai anava amb presses. Així, lliure i despresa de tot, sempre amb el cabàs sota el braç, em feia un gest de benvinguda que ho renovava tot. No s'exhibia, per això brillava.

L’esperit

L'esperit d'aquest carrer, em va dir un dia la velleta, no mor mai. A força de passar-hi, l'esperit d'aquesta pujada ha esdevingut una dama misteriosa en la qual es pot entrar. La porta d'aquesta dama és una arrel amagada. És l'arrel del cel i de la terra. S'esfilagarsa i es desplega tant que és present en tots els racons del camí, però quan et sembla que l’has trobada s’amaga encara més profundament. Per això l'esperit d'aquest carrer és tan fecund: dura sempre, sempre serveix i mai s'esgota.

La revetlla

Quan vaig voler saber més coses d'aquesta misteriosa dama li vaig preguntar si ella l'havia vista mai i la velleta em va explicar aquesta història:

«Devia tenir uns dotze anys, si fa no fa com tu. Ens van convidar a una revetlla. Com que no coneixia ningú vaig seure a una cadira que hi havia a un racó de l'entrada des d'on podia veure com arribaven els convidats que s’empenyien els uns als altres plens d'alegria.

Semblava estrany, però estava tranquil·la enmig de tot aquell enrenou i de la foscor del racó. La gent passava davant meu sense veure'm i a mi no em sortia cap gest d’emoció ni d’interès per a ningú. Immòbil, asseguda amb les mans a la falda del vestit de mudar, em sentia com un nadó que encara no sap riure o com un babau que no sap on va.

Els que entraven i sortien, en canvi, no paraven de parlar de coses que semblaven urgents o simpàtiques o importants. Únicament jo, si algú m’hagués mirat, tenia pinta de gitana amb un cor beneit, una pobra d’esperit.

Les converses semblaven brillants i erudites. Tan sols jo era fosca, opaca i sense brillantor. Tothom es comportava de manera curiosa, minuciosa o bromista, en canvi jo era absent i distreta, indefinida i distant com l'oceà o com el vent. Tots anaven enfeinats i atrafegats amb la beguda, els petards i la coca a la mà, només jo era un espantall esquiu en un racó fosc, i va arribar un moment que desfeta en plors em vingué tanta pena que vaig quedar sense respiració.

Passada una estona durant la qual em va semblar que perdia el món de vista, en un moment de lucidesa, recordo que em vaig dir, amb una serenitat que a mi mateixa em va sorprendre, aquestes paraules: «Efectivament, difereixo d’ells, no passa res». Era conscient de la meva llum, però em mantenia en la foscor anònima d’aquell racó, era conscient del meu honor, però em mantenia en la humilitat de passar desapercebuda. Pacíficament i amablement diferia d’ells perquè ni un sol moment no podia deixar de contemplar amb reverència a la dama que en aquest carrer ens nodria a tots.»

El càntir

Els diumenges d'estiu a la tarda, quan les colles d’amics baixaven del parc i passaven per davant de la torre, molts s'aturaven per demanar-li un glop d'aigua del càntir negre que destacava regalimant a l'ombra d'una glorieta feta de canyes i de ceps emparrats damunt una taula rodona de marbre blanc.

Quan la velleta es posava a explicar-los històries del carrer, n'hi havia que s'asseien i l'escoltaven amb molta atenció.

N'hi havia d'altres que l'escoltaven una estona a peu dret i es despatxaven aviat carrer avall.

Però encara hi havia uns tercers que quan sentien aquestes històries esclafien a riure i se'n burlaven amb grans gesticulacions.

Malgrat això ella no callava perquè li semblava que justament aquelles riallades eren l'indicador de la importància d'allò que els estava explicant.

Les històries que explico, deia, són fàcils, però gairebé ningú les comprèn. Aquestes històries tenen un antecessor i les meves paraules un amo, però com que ningú no els coneix, ningú m'entén. 

L'invisible 

D'allò que, pujant o baixant per aquest carrer, mirem amb tanta atenció però que no arribem a veure mai, en diem invisible, «l'invisible del carrer». D'allò que hi escoltem, però que no sentim, en diem inaudible, «l'inaudible». D'allò que toquem, però que no palpem, en diem «l'imperceptible». I cada dia són tantes i tantes les coses invisibles, inaudibles i imperceptibles en aquest carrer, deia la velleta, que si les hagués d'explicar, mare meva, no cabrien ni en mil llibres. 

Al capdavall 

Al capdavall del carrer, als matins, com que queda prop de casa, de vegades hi vaig a fumar. Mirant amunt, cap on hi ha els bancs del capvespre, sembla que aquí el carrer sigui més estret o més curt dels quatre-cents metres que deu tenir. Qui sap si estirant-lo, però, no arribaria fins a dalt? M'ho pregunto mentre cargolo el cigarret tot recordant paraules de la velleta. De fet, allà, darrere els núvols, sempre l’hi han esperat els estels. Anys i panys fa que el criden, però el carrer d'aquí no pot anar allà perquè no camina. ¿I si jo li donés les cames, qui sap si no caminaria i, cargolant-lo costa amunt, potser no arribaria fins on ara és la velleta, fins on no arriben els altres carrers més grans…?