El pensament és un gran estafador, deia el pelegrí. El pensament és l’esforç de l'home per entendre-ho tot. En canvi, l’amor és l’esforç de Déu per entendre'm a mi.
Si jo tractés d’entendre Déu o la vida o la veritat seria com una fulla que vulgués entendre tota la vegetació de la terra, pretendria que una part molt petita entengués el tot infinit. Seria impossible.
L’amor és quan Déu em troba, la seva mà buscant-me, mirant d’atrapar-me i, també, quan jo permeto que ell ho faci. Per això l’amor no es pot dirigir o fer servir. En canvi, sí que ho puc fer amb la lògica i arribar a ser poc o molt eficient en les coses, però quan l’amor apareix em torno ineficient del tot, no sé on soc ni què faig ni on vaig. Perdo el control.
La lògica és controlable, l’amor no. La lògica pot ser manipulada, l’amor tan sols esdevé. La lògica em proporciona la sensació que més o menys soc algú, l’amor em dóna la certesa que no soc ningú. L’amor ve quan permeto que Déu em penetri, perquè quan jo desapareixo Déu apareix. La meva presència és la seva absència i la meva absència la seva presència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada