Déu Nostre Senyor ens ha donat, a nosaltres pobres, el sentiment de la dignitat de la nostra pròpia pobresa. El pobre que té algun dubte sobre el sentiment de dignitat de la seva pròpia pobresa té molt mala peça al teler.
Josep Pla. El Quadern Gris. 18 de març de 1018.
És difícil explicar aquest paràgraf per la seva densitat, ja que amb molt poques paraules ens aboca a un silenci enrocador. Desprenen l'espessor que tan sols atorga el fet d'haver estat llargament rumiades abans de ser donades per bones. Semblen haver estat escrites moltes vegades i amb molta lentitud, per ser abandonades un bon dia en el més pregon dels silencis possibles.
Què ens volia dir l’autor? No li podem preguntar. Amb tot, però, sabem que ens volia dir alguna cosa autèntica perquè això només es pot fer eludint el que es vol dir, fer-ho de manera dissimulada i sense que es noti. Què seria, doncs, el que no s’hauria de notar d'aquestes paraules?
En primer lloc, no s'hauria de notar que es refereixen a una cosa de la qual no es pot dir res, ja que ateny als fonaments de la persona i aquests, com sabem, són indicibles. En la pregonesa, doncs, en el més remot, el més pur i autèntic de nosaltres mateixos —de la persona— què hi ha? Hi ha la dignitat.
Aquesta dignitat viva, reconeguda de manera palpable, identificable nítidament ens arriba, però, com una cosa que ens és donada, que no és nostra pròpiament. «Déu nostre senyor ens ha donat...». També podríem dir «ens ve» perquè podria no haver vingut mai, però ho ha fet. Ha vingut, com el corrent d’aigua que baixa inevitable riu avall. Per tant, reconèixer això és reconèixer també al donador, a qui la dona, haver-lo tingut molt a prop.
Doncs bé, aquesta dignitat viva i sense engany pertany exclusivament als pobres, sembla dir-nos Pla. Qui és, així, pobre? Només un no-ric? O ho som tots, els pobres? Hi ha la consciència, el sentiment: la consciència de la pobresa sense la qual aquest text no ens diria res.
«És millor callar» diuen que solen dir els pobres. Per què? Per por de rèbrer? No, més aviat perquè només així, callat i en silenci, es pot ser una mica conscient del drama del qual no es pot dir res. La consciència de la dignitat és només en mans de pobres perquè passa per fer conscient el mateix sentiment del fet. Perquè el fet es nota, se sent. És quan diem que que tenim la consciència a flor de pell.
L'autor, en la segona frase, repeteix el que ha escrit en la primera però més lentament si fos possible, molt silenciosament, tant que podríem sentir el gratar de la ploma. Ho repeteix, obligant al «pobre» lector que ha de llegir-ho a entrar en el dubte, és a dir a posar a prova l'autenticitat o no de la seva pobresa. L’«És del Pobre» ha de ser «l’És del Ser» o no ser res. Tot un repte. I queda desolada l’evidència, despullada perquè l’evidència és el sentiment de dignitat de la seva pròpia pobresa.
La dignitat pensada des del silenci d'aquest text de Pla seria una mena de «superconsciència», una consciència màxima, ja que és l'única cosa que ens pot fer sentir la veritat més absoluta: que som familiars molt directes de Déu Nostre Senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada