Un estiu, en un viatge, ens vam aturar a un poble per on baixaven contínuament rierols d'aigua pels recs i les voreres dels carrers. La remor era persistent, dolça i se sentia des de tot arreu.
Aquest brunzit ens oxigenava més el cervell, que l'aire que respiraven els pulmons. Donava bo de passejar-hi. L'audició permanent d'aquesta carícia líquida semblava venir directa de les esferes més pures, més juganeres i més llunyanes de l'espai. Caminar pels seus indrets era una transfiguració.
No puc evitar de pensar-hi sempre que passo per un embornal i m'arriba el soroll d'aigua desnonada.
Si voleu escoltar-lo feu clic al reproductor.
divendres, 21 d’octubre del 2022
Soroll
d'aigua
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada