De jove vaig viure molts anys a sota del carrer de l’Encarnació i potser per això el terme m’és familiar, si més no per les vegades que hi hauré passat o que hauré dit el seu nom.
En el nomenclàtor aquest carrer es presenta amb quatre variants. Una petita història del perquè d’aquests quatre noms ens ve dels anys de la postguerra. El carrer fins aleshores era una prolongació natural del carrer de l’Or i anava des de la plaça de la Virreina fins al carrer de Ca l’Alegre de Dalt. Als anys quaranta, però, va travessar els camps de Can Comte (ara per Pi i Margall) fins al Baix Guinardó. Dins del recinte que es formà hi quedaren nuclis petits de cases al voltant del torrent de Delemús i, els camins per arribar-hi van agafar els noms de Passatge de l’Encarnació, Passadís de l’Encarnació i Pas de l’Encarnació, «les Tres Encarnacions» com se les coneix popularment.
L’Encarnació és un terme vinculat a un dogma religiós molt viu quan aquest nom entrà a formar part de la ciutat i no és el mateix pronunciar-lo avui que fa dos segles. Què entenem, doncs, quan diem encarnació?
D’entrada i de la mà d’una etimologia molt poc cultivada hem de parlar d’alguna cosa que, no essent de carn, passa a ser-ne. La paraula descriu un moviment o una acció i al·ludeix a quelcom que entra o que baixa fins a nosaltres.
Quina pot ser aquesta cosa que no és de carn? No ho sabem. No sabem de què s’encarna i, ni el diccionari ni l’etimologia, ens proporcionen cap pista amb un concepte tan contundent com el de carn. Alguna cosa que no té nom, doncs, s’encarna i es fusiona amb alguna altra cosa que sí que en té: carn.
L'Encarnació, diu l’Església, és el misteri i el dogma de la Paraula feta carn. En un sentit tècnic el mot s’adoptà al segle XII, però els Pares llatins des del segle IV ja en feien ús. Incarnatio, en llatí, es correspon al grec sarkozi o ensarkosi, paraules que provenen de l’evangeli de sant Joan (1, 14) kai ho Logos sarx egenet, «i la Paraula es feu carn». Aquests termes els utilitzaren els Pares grecs des de l'època de Sant Ireneu. El verb sarkousthai, fer-se carn, forma part del credo del Concili de Nicea. Les paraules de sant Joan són aquestes:
Καὶ ὁ λόγος σὰρξ ἐγένετο καὶ ἐσκήνωσεν ἐν ἡμῖν, καὶ ἐθεασάμεθα τὴν δόξαν αὐτοῦ, δόξαν ὡς μονογενοῦς παρὰ πατρός, πλήρης χάριτος καὶ ἀληθείας.
El qui és λόγος s'ha fet carn i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
Els termes carrer, pas, passadís i passatge al costat d’aquesta paraula fan pensar.
El pas ens suggereix que l’encarnació camina, que ho fa al seu pas o a la seva manera i també que pot ser un pas de dansa o simplement una petjada, però que anàlogament és l’acció o l’efecte de passar i, àdhuc, el lloc per on es passa. També ens suggereix quelcom efímer, que és de pas, que veiem esmunyir-se davant els nostres ulls.
La paraula passadís ens presenta l’encarnació com un espai llarg i estret, però també ens dona la imatge que és quelcom efímer, breu, passadís o gairebé imperceptible.
El passatge ens indica l’acció de passar-hi i el lloc per on pròpiament es passa. També ens suggereix que pot portar passatgers o ser el fragment curt d’un llibre molt més extens.
La paraula carrer —la paraula «major»— ens fa veure la part exterior immediata al seu portal o, també, un espai transitable situat entre dues rengleres d’edificis.
Amb aquests termes a la mà es podria parlar d’una dinàmica de l’encarnació més que d’un fet puntual, d’un moment o d’un esclat. Així, l’encarnació seria un flux continu.
La literalitat del vocable porta a considerar alguna cosa que és prèvia a nosaltres i de la qual, per tant, no en som els amos perquè ens ve o ens entra o ens és donada. Nosaltres no podem encarnar res, però sí que la podem rebre o deixar-nos encarnar per ella. La literalitat vol dir quan la lletra, i només aquella i en aquell únic moment, evoca el fet amb tanta intensitat que el realitza.
Quin és aquest lloc? Jo, que soc de carn, no ho puc saber perquè hi estic inclòs, i per això en soc cec, però paradoxalment aquesta invidència és lluminosa. Contemplo com no ho puc conèixer amb el saber que tinc i em sembla que si en tingués més, tampoc ho podria.
Ara, la paraula i allò que pugui voler dir amb aquests noms de carrers al seu costat, és damunt la taula i no puc dir que no en sé res. No la puc negar perquè estic parlant d’alguna cosa més que d’una veu de diccionari: es tracta d'una experiència subjectiva que de tan meravellosa no la sé explicar.
Jo, que ara soc aquí repicant aquestes coses al teclat, tan sols faig el que em sembla que em pertoca. No encerto ni arribo a dir res coherent. Dubto molt, però no puc ni sé fer més que teclejar i soc més aviat barroer fent-ho. Allò que conec perquè ho tinc al cor i que no es pot dir és del que es tracta, allò que em mou i es fa present.
És difícil d’explicar el convenciment que sense encarnació tampoc hi hauria carn: no existiríem. És per l’encarnació que esdevenim carn. No és que la carn sigui i que l’encarnació vingui després. La paraula ens convida a pensar si abans o després d’ella existim o no. L’encarnació passa una estona per nosaltres. La paraula ho delata, i per això ens esperona amb tanta alegria a conèixer aquest abans i aquest després.
Quan Sant Lluc descriu aquest moment atòmic hi trobem moltes de les coses que hem parlat. L’evangelista desplega tan a la menuda i amb tanta delicadesa aquell instant de no res, que passa a ser un relat dolç, lent, insignificant, ple de llum i de tendresa. Parla dels passos, de les paraules i del diàleg que manté l’encarnació i de quina manera passa i de com aquell moment és passadís: «l’àngel es va retirar». El relat de l'Encarnació també és un passatge que forma part d’un llibre molt més extens.
El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. Maria preguntà a l'àngel: Com podrà ser això, si soc verge?
L'àngel li respongué: L'Esperit Sant et vindrà i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.
Maria va dir: Soc l'esclava del Senyor: que es facin en mi les teves paraules. I l'àngel es va retirar.
Notes
• La pregària, o és encarnació en nosaltres de cada una de les seves paraules o és una altra cosa.
• L’encarnació és reconèixer-la i donar-li carta d’autenticitat, saludar-la, percebre com ve i actua cada vegada en nosaltres. El temps de l’encarnació no és un temps qualsevol.
• Fa por («no tinguis por») pensar que Déu ens pugui concedir la seva gràcia, però és així. L’encarnació, doncs, fa por. No és estrany: «Tindràs un fill», no és estrany: «L’Esperit Sant et vindrà».
• L’encarnació tria la carn per encarnar-se. No tria ni els pensaments ni els dogmes ni les pedres.
• Com s’hi arriba a l’encarnació? Hi ha tres carrers que ens donen pistes: el carrer de l’Or, el carrer de Ca l’Alegre de Dalt i el Torrent de Les Flors.
• Sempre ve, diem, perquè allò que més temem és que alguna vegada pugui no venir. Seria terrible.
• L’encarnació ens coneix tan bé que sap exactament quin és el moment òptim («el sisè mes»).
• L’encarnació és una sorpresa («es va torbar»). Sempre ens sorprèn quan ens diuen «Déu te guard». Si no ens sorprengués no seria encarnació de res.
• L’àngel entrà i ella sentí els seus passos.
• L’Encarnació no és per sempre. Li cal encarnar-se a cada moment. És allò que diu el salm: «Ets el meu fill, avui jo t’he engendrat».
• L’encarnació és passadissa: després «l’àngel es va retirar». L’encarnació no és l’àngel.
• L’encarnació és el carrer, és a dir allò que hi ha a fora d’ella, davant mateix del seu portal: «la teva cosina Elisabet».
A
per l'entrada d'avui:
♡
ResponElimina