El carrer de la Providència

Tres carrers més amunt del de l’Encarnació hi ha el carrer de la Providència. El nom prové del convent de monges de la Divina Providència fundat el 1849 i destruït el 1936, el solar del qual fa cantonada amb Verdi. La denominació la fixaren els senyors Massens, Rabassa i Torrente, promotors de la urbanització. De passar-hi —més que de pensar-hi— he escrit això que segueix.

✲   ✲   ✲

De vegades l’acció de Déu es fa perceptible de manera puntual en alguns moments de la nostra vida amb una sacsejada forta, com si fos un avís o una notícia que prové d’una mirada que té una «vidència» total de nosaltres. De vegades sembla deixar-se veure per a corregir-nos, d’altres per a despertar-nos o d’altres per animar els desanimats de nosaltres que som. Sempre és una mirada amable plena de benvolença, de tendresa i de comprensió. Com no ho podria ser si ho sap tot?

Aquestes aparicions són besllums del seu esguard absolut i la providència seria el joc de mirades entre nosaltres i Déu, entre el visible i l’invisible, entre el que es diu i el que no es pot dir.

La paraula ve del llatí i la formen el verb vidēre (veure) i el prefix pro o pre (a favor o abans). Una de les accepcions que el diccionari dona és «La previsió i l’esment que Déu té de les seves criatures o l’acció encaminada a ajudar-les», entenent per esment al «fet de prendre cura o posar atenció o fixar-se o mirar atentament o adonar-se o fer-se càrrec o acollir». És a dir, posar algú en possessió d'allò que necessita o que li convé, fer que ho tingui, que no li manqui.

Aquesta definició s’apropa molt al Déu benigne i entranyable de les escriptures. D’elles he triat cinc textos, les paraules dels quals, tot i que no ho facin explícitament, estan sota l’aixopluc de la providència.

✲   ✲   ✲

La providència ens recorda

«El Senyor benigne i entranyable, instituí un memorial dels seus prodigis. Recordant-se per sempre del seu pacte, va donar un aliment als qui el veneren. La seva acció és irrevocable i és justa, les seves decisions són fermes, assegurades per sempre més, establertes fidelment i amb rectitud.» [Salm cent onze]

La providència és un contenidor dins del qual podem contemplar tots els fets prodigiosos —i per tant providencials— de la nostra vida. La providència ens té memòria i ens alimenta.

La providència ens sap

«Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ha decidit cridar perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill. I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justos; i als qui ha fet justos, també els glorifica.» [Sant Pau]

Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen: això ho sabem. Què més volem saber? La providència no és una mirada que només veu i prou, sinó que és activa i, perquè sap, es dona a conèixer. Té el seu origen en un saber que inclou coses que no sabem, i així és com podem saber alguna cosa d’un saber complet, d’un saber previ al nostre petit saber de cada dia, d’un saber que ens sap del tot sense que nosaltres ho sapiguem i així, perquè sap, es dona. Si no sabés no es donaria. Aquest saber prové d’una vidència i la mirada d’aquesta vidència sempre és en pro i favorable a nosaltres. Sense el convenciment i la confiança que ens dona aquest saber i fins allà on podem saber-ne res, no podríem contemplar el fet de la providència ni en podríem dir res amb autoritat.

La providència ens contempla

«Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi s'alçarà de la pols. I, després que m'arrenquin la pell i em quedi sense carn, jo contemplaré Déu. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, no els d'un altre: el meu cor se'n deleix dintre meu. Vosaltres conspireu pensant “Com el perseguirem”? Però quina raó trobeu en mi per a acusar-me? Compte que l'espasa no us atrapi, perquè seria la pena que mereixeu. Sapigueu que hi ha algú que jutja». [Job]

Déu mateix diu de Job que ha «parlat rectament de mi». Per això el mira tan fixament i li torna el doble del que havia tingut. A diferència dels seus amics massa religiosos, Job ha superat el punt mort i ha assolit el punt viu on ell i el seu món ja no estan només a les fosques, sinó també en la llum que es reflecteix del futur on Déu, el gran desconegut, es converteix en el gran conegut i tots els misteris es revelen.

La providència ens envia

«Jesús envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: “Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo i, allà on entri, digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar”. Els deixebles se n'anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.» [Sant Marc]

La providència es dona quan, tot arribant des de fora a la ciutat que som, ho trobem tal com ens havien dit. Hi ha molta alegria aleshores i tenim la sensació que tot l’univers és amb nosaltres. «Qui ens pot fer por?» diem. Per això ho celebrem amb un sopar de festa.

La perseverança, l’aplom, la lentitud, l’exactitud i meticulositat en els detalls, la silenciosa majestat d’aquestes paraules són la providència mateixa, tot fent-se, d’una vidència forta i universal, ja que inclou, a més de qui mira, a qui les va dir, a qui les va escriure fins arribar a nosaltres. No sabem si sant Marc era allà aquell dia, però sí que ens arriba la gran elevació del seu cor i el respecte i admiració que sentia quan les va escriure.

La providència ens actua

«La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor». I també: «Quan vau rebre la paraula de Déu que us anunciàvem, la vau acollir no com a paraula d’home, sinó com allò que és en realitat: paraula de Déu, que actua eficaçment en vosaltres, els qui creieu.» [Sant Pau]

Aquí, més que de la paraula, sant Pau sembla parlar de l’origen o de la provinença o de qui l’ha vocalitzada. De vegades una sola paraula deslligada de les altres, perquè és viva i eficaç, esclata desvelant-se i la mateixa providència es fon esdevenint paraula. «Quan vau rebre la paraula»: quan vam rebre la vidència de la providència.

✲   ✲   ✲

 Notes

• No podem fer res amb la providència, ni a favor ni en contra. No podem voler que vingui o que no vingui. No hi podem intervenir. És ella que, quan i com vol, en un moment de descuit nostre, de sobte apareix. «Estem en mans de la providència», diem. Un cop l’hem reconeguda ja no podem fer res sense ella, sense tenir-la present perquè ara la sabem.

• En la litúrgia la providència actua mil·limètricament i de manera viva en les paraules, en cada respiració i en tot moviment. Cada paraula és considerada en tot el seu pes perquè és realment providencial en aquell moment, perquè és aquella i no cap altre. Com no ho podria ser?

• Tot en la vida ha estat providencial, des d’una petita pedra que un dia vaig trobar al marge d’un camí fins al més gran dels meus amors. Així és com podem contemplar no només els cops «visibles» de la providència en nosaltres sinó la nostra vida sencera estesa del tot com qui contempla una ciutat des d’una muntanya alta de manera provident, és a dir, coherent, completa, lògica, sense cap zona fosca. Aleshores sabem.

• La providència, en el nostre caminar cap a Déu, ens proveeix de la lentitud en el fet d'obrar, parlar o caminar. Ens frena de la velocitat del món. Ens en distancia, fa que ens en malfiem. Ens diu: «Ves a poc a poc i pas a pas. Pensa que això que fas també és i serà provident». La providència, per tant, parla.

• La providència no hauria d’admetre adjectius al seu costat. No hauríem de dir d’ella que és divina perquè sempre ho és. No hi ha providència humana o animal o geològica.

• Recordar les vegades que la providència ha fet acte de presència en les nostres vides, les vegades que haurem dit o pensat: «Ha estat la providència que…». Això ens fa pensar que d’alguna manera és eterna perquè després de la besllum desapareix. Juga a fet i amagar amb nosaltres per animar-nos a descobrir-la sencera, com si poguéssim, fent algun esforç o estirant el cap, veure-la en tota en la seva dimensió.

• Reconeixem amb gran agraïment i alegria a la providència provident i proveïdora de sentit quan el nostre queda desproveït o s’apaga.

• La providència no és cap ciència i té la virtut que mai sabem quan apareixerà. És, doncs, poètica i secreta. Només el providenciat o beneficiari de la mateixa n’ha de conèixer les meravelles i els prodigis, el cant dels seus poemes.

• De la mateixa manera que «tot és gràcia» tot és providència.

• Una cantarella: «Som uns pobres desproveïts! Qui ens proveirà? El bon proveïdor que ens proveeixi, el millor proveïdor serà».

• També diem: «Déu proveirà» o «A l’ombra de les ales de la providència.»

• Els cops més ben amagats són els de la providència.

• El problema és passar-hi i no, no passar-hi. Ni parlar-ne, ni llegir-ne, ni pensar-ne res: passar-hi! Aquest passar és el tema perquè inevitablement ens hem d’incloure dins seu tot passant-hi. Ser uns providents o uns «providenciats» passant pel seu carrer en tot moment. «Pensar la providència / Passar la providència».

• De vegades utilitzem aquesta paraula per substituir a casualitat o coincidencia. Quina diferència hi ha? Casualitat en grec és σύμπτωση, que té a veure amb símptoma. Providència equival a πρόνοιαi porta la paraula νοῦς que vol dir intel·lecte, pensament o esperit.

• Senyor, estic aquí i soc d’aquesta manera. No puc no estar-hi, ni conec cap altra manera de fer-ho.

• Un monjo en una entrevista va dir: «Crec en el Buda de la Compassió perquè és provident: té mil ulls per a veure i mil braços per ajudar».

• La providència ha volgut que hagi viscut tots els anys que tinc per arribar fins ara, per escriure i pensar en ella. Reconec aquest anhel seu entusiasmat per mi perquè això m’entusiasma. Quan anteriorment s’havia manifestat en algun esdeveniment fort, tan sols era un avís o una mirada que em veia en l’ara d’aquest moment.

• Ara no seria ara sense la providència.

Podeu llegir l'excurs
«La providència és la saviesa»
clicant aquí.