El carrer de la Fraternitat

Un valor moral és el salt que ens fa passar d'una perspectiva limitada a una d'universal, d'una fraternitat com a carrer a la Fraternitat mateixa.

Al número dinou d'aquesta via hi va néixer el pare i per això les visites, de petit, van ser habituals: els diumenges tocava anar a veure els avis. Recordo la capelleta de sant Roc i les festes majors i el balcó del segon pis des d'on podia observar les taules parades enmig de la calçada que s’hi posaven les tardes d'estiu. Encara m’hi veig o… com és que conservo aquesta instantània? Jo no podia ser al mateix temps als dos llocs: a dalt assegut al balcó i a baix veient-me!

Quan arribàvem al portal, amb el picaporta de ferro en forma de mà mig tancada que sostenia una bola, copejàvem dos pics i repicó. 

* * *

M’adono que per parlar d’aquests records trio sense pensar la paraula «reviuen» com la més propera als fets i a ara, però ho fan —reviure— exclusivament dins del disc dur de la meva memòria. Són allà i fan acte de presència quan encenc l’ordinador.

Què hi guanyaria o què en trauria, doncs, explicant-los? Són per a ser dits com una cantarella i prou? Cal descriure les llums, les olors, les persones? Amb quines paraules ho faria? Qui me les deixaria? No seria millor callar?

Potser el tema és la pregunta mateixa i no la resposta. Per què em faig la pregunta? Hi ha una situació de llum amagada en ella —hi havia vida, allà!— i, de tot plegat, tan sols en quedaria la consciència. La d’ara, conscient que estic recordant una versió probablement distorsionada dels fets, però, pel mateix esquer que llença el record, hi puc reconèixer un moment de consciència que també hi hagué aleshores, a sis anys. Sí, la consciència era la mateixa a la d'ara. Per a la consciència no passen els anys!

Per tant, podríem dir que no recordem, que tan sols ens és donat un moment de consciència que hauríem de saber deslligar d’allò que pròpiament recordem i no quedar enlluernats per l’anècdota. Això ens elevaria.

En conseqüència, doncs, hauré de parlar de la consciència de la fraternitat que, com a virtut moral, vaig aprendre a l’interior de la segona porta del segon pis del número dinou del carrer de la Fraternitat del barri de Gràcia, on visqué la família Pau. No podré moure-me’n ni un pèl. És el llegat. Pau i fraternitat. Ja que si dic fraternitat, també parlo del pare de tots els germans d’aquesta fraternitat. Recordem que Jesús ens digué: Digueu pare. («Digué digueu»).

He triat d'evocar tres moments.  

El tub d’aspirines

Es prenien moltes aspirines, aleshores. Venien dins de tubs de vidre amb un tap de suro. Quan el tub era buit, en la part interior del tap, el pare hi clavava dos o tres llumins i el tapava. A terra, amb la capsa de llumins, l'inclinava cap amunt en forma de canó. Per sota del tub feia una petita foguera de tres o quatre llumins que escalfaven el tub fins que la temperatura era prou alta per encendre els mistos interiors que explotaven i llançaven el tap lluny. Tot el passadís quedava impregnat de fum, d’olor de sofre i del paper cremat de les cerilles. Això obligava a obrir la finestra i el balcó i fer córrer l’aire per aquell passadís tan fosc i llarg. Alguna vegada el tub, per l’excés d'escalfor o per la proximitat de les flames al vidre, es trencava.

El tractor

Era una joguina de llautó que em van regalar per Reis. Tenia quatre rodes que traccionaven unes tires de goma amb dents, damunt el desplaçament de les quals el vehicle es traslladava. M’admirava la lògica amb la qual la joguina superava qualsevol obstacle pujant o baixant-ne i observava fascinat com es desplaçava amb les gomes enganxades a terra fins al punt de percebre per uns instants que era el món enganxat a la goma qui es desplaçava i el vehicle quedava quiet. Entrava així en el joc de la física quan diu que la Terra es mou, però que des del punt de vista de la percepció no: és immòbil. La percepció era el fonament mateix de la vida mentre observava aquella joguina.

Hojas Culturales

En la sala on ens reuníem hi havia un quadre enorme que prenia tot un pany de paret. Representava el nen Jesús fent de pastor d’un anyell. Un «Agnus Dei» semblant a la imatge que hi ha a sota d'aquesta entrada.

Mentre els avis i el pare parlaven, em solien donar, perquè em distragués, alguns exemplars de les Hojas Culturales que agafaven cada diumenge sortint de missa.

Aquests fulls tenien una columna reservada a Colás y Tolín que consistia en els diàlegs que mantenia un pagès illetrat amb un jutge. De vegades me’n feien llegir algun, però no entenia el que s'hi deia. Els dibuixos de la primera pàgina em fascinaven. ’Jo’ entrava en l'avió de la imatge i pujava les escales i em submergia en aquell dibuix a la ploma, acolorit amb una segona tinta, que em semblava molt més real que tot el que m’envoltava.

Hi havia una oposició entre el transcurs de les coses de cada dia que es viuen mig endormiscadament i els estats privilegiats de quan vivim intensament i tenim molta consciència de ser presents en un món també intensament existent. Des de llavors sempre he sentit, perquè no gosava dir-ho, que en el que de vegades havia experimentat hi havia coses impossibles d'explicar. Si volia dir-ne res, com alguna vegada havia provat de fer, era motiu de rialles com si fossin ximpleries.

* * *

Quan vivim segons l'intel·lecte o segons l'esperit o quan ens identifiquem amb un valor moral com ara el de la fraternitat, es fa una transparència en la relació amb nosaltres mateixos que supera la nostra individualitat i assoleix el nivell d'universalitat i d'interioritat. Vivim, no només com a màquines de viure, sinó segons les coses emmagatzemades i destil·lades des de temps immemorials en això que n'hem dit intel·lecte. Aquí, tots els éssers són interiors els uns als altres i cada forma o persona és alhora ella mateixa i totes les formes. Comprendre-ho, això, és assolir un grau de mística, ja que aquestes coses, com deia Plotí, escapen a la raó.

L’incomprensible, doncs, és que alguna cosa sigui o que hagi estat i que jo me n’adoni.

* * *

  

  

 

* * *

Després d’escriure l’entrada m’he quedat amb les ganes de donar gràcies. Voldria agrair… tantes coses, però no puc. Els avis no hi són, ni les tietes ni el pare. A més, si això fos possible, em preguntarien: «Gràcies, per què?» La gràcia sempre és present, tot és gràcia, no ha de venir ni es pot donar perquè sempre és aquí. És aquest mateix obsequi i aquesta disponibilitat. Si les coses no fossin el que són no serien agradables i és bo d'observar l’espècie de gràcia que els és pròpia. La gràcia és «eurítmia» que vol dir «moviment beneficiós». La podem reconèixer en el bellugueig que ve de l'abandó, la condescendència o la relaxació. Gratus: agradable, agraït. Gràcia és un barri.