Desaferrar, desamarrar, desencadenar

«Em fuig açò que em segueix e m'aferra.» Jordi de St. Jordi, Cançó d’opòsits

Què és l’aferrament? És una pregunta una mica poca-solta. Estar aferrat a una rutina, a una persona... En néixer entrem en els aferraments. Depenem del tot de tot, començant per la mare o pel simple fet de respirar.

Quan creixem configurem els aferraments a una llengua, a un país, a uns pares o a una religió. Ens caracteritzem per ser un compost o un aglomerat d’aferraments. Si els reconeixem, però, podem fer dos exercicis. El primer és el fet de conèixer l’aferrament pròpiament dit identificant-lo, contemplant-lo o reconeixent-lo, i el segon és el fet de poder conèixer-nos a nosaltres que som els qui els tenim.

—Més enllà dels aferraments hi ha alguna altra cosa? —Sí, hi som nosaltres. —I aquest nosaltres qui és? —És possible el desaferrament? —Es pot ser sensible i, tanmateix, desaferrat?

Sembla que algú que és sensible hagi de quedar molt afectat i, per tant, aferrat als fets o a les persones concernents, però sensibilitat i desaferrament no es contradiuen perquè com més sensibles, més desaferrats som i, si som desaferrats, ens tornem cada cop més sensibles. La sensibilitat no té res a veure amb l’aferrament perquè és consciència. Només una persona conscient pot ser sensible.

Si no fóssim conscients, seríem insensibles i, com més consciència, més sensibilitat tenim. La sensibilitat comporta tenir els cinc sentits sempre en estat d’alerta.

El salm ho expressa així: «Sobre teu Jerusalem he apostat sentinelles, ni de dia ni de nit no pararan de predicar el nom del Senyor». La sensibilitat percep les oscil·lacions més insignificants de les coses. És microscòpica en la vista, oïda, tacte, sentiments o pensaments. La sensibilitat, per exemple, no es permetria mai el luxe de veure una persona sense reaccionar, perquè una persona mai no es pot passar per alt.

Quan som sensibles i conscients no estem aferrats a res. Estem desaferrats de les coses perquè la consciència mateixa trenca el lligam entre nosaltres i el món.

La inconsciència, la manca de consciència, és la causa de l'aferrament. Si estem alerta —«Si pots omplir el precís minut / Amb seixanta segons d'esforç suprem» (R. Kipling)— el lligam desapareix. Quan estem en estat d’alerta no hi ha res que ens lligui. El món hi és, nosaltres també, però el lligam no. El lligam era la inconsciència. Això no vol dir que el fet de no aferrar-nos ens faci més sensibles, vol dir que si som sensibles, no ens aferrem.

L'aferrament és una qualitat molt grollera i gens subtil. Podem veure fàcilment com les nostres urpes esgarrapen les coses o les persones quan s'hi aferren.

Per a l'aferrament no cal ser ni conscient ni estar alerta. Els animals s’aferren fàcilment. Un gos està més aferrat al seu amo que ningú. El gos és inconscient i d’aquí li ve l’aferrament. Quan ens aferrem vol dir que ens falta alguna cosa, que no estem sencers i necessitem algú que ens completi. Si fóssim conscients, estaríem complets, seríem una unitat, un cercle, no ens faltaria res.

Això no vol dir no estimar. Al contrari, només així podem estimar. Algú depenent de nosaltres no ens podria estimar perquè ens menysprearia quan s’adonés que li som un lligam.

Sense nosaltres no podria viure ni ser feliç. Seríem la causa de la seva felicitat i de la seva desgràcia, i per això no es podria permetre el luxe de perdre'ns i lluitarà contra aquest empresonament. Nosaltres odiem i estimem al mateix temps, però aquest amor no és ni prou profund ni prou net Només una persona que fos conscient ens podria estimar perquè no ens necessitaria.

L’amor d’aquesta persona, però, agafaria una dimensió diferent perquè no tindria res a veure ni amb l’aferrament ni amb la dependència.

No dependria de nosaltres ni ens faria dependents seus, continuaria lliure i deixaria que nosaltres també ho fóssim. Jesús fou tan sensible perquè al mateix temps que sentia era absolutament conscient. Ell digué: «No us aferreu, no renyeu. Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells. Qui no rebi el Regne de Déu desaferrat com el rep un nen, no hi entrarà. I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans».