Percebem les coses, però també podem tenir consciència de les percepcions. La consciència d’una percepció es limita a aquesta percepció particular però la consciència, que la comprèn, és molt més gran, és infinita, és la seva manera de ser. Dins d’ella o amb ella o essent ella, hi ha la nostra.
Com que és la consciència qui veu les coses les pot mirar des del seu punt de vista que és il·limitat, és a dir complet. Tot el que veiem i sentim o pensem és limitat per més telescopis o equacions quàntiques que utilitzem. Però si en som conscients, tot això pot formar part del que és il·limitat. Si mirem el cel en veiem una part, no perquè el cel sigui limitat, sinó perquè ho són els nostres ulls o el nostre abast. Si prenem consciència, doncs, que aquesta limitació és deguda al nostre enfocament, estem dient que més enllà d’ell podem contemplar com això que veiem es dissol en l’infinit il·limitat.
La limitació la posem nosaltres per comoditat, ja que, com que no podem veure l’infinit, ens ve la por i dividim les coses, quedant-nos només amb la part que podem veure. Ho fem amb tot. Aixequem una tanca al voltant de casa i diem: «Aquesta terra em pertany i, més enllà de la tanca, no.»
Però el nostre terreny i el del veí són la mateixa terra. La tanca hi és perquè la posem nosaltres. La terra no està dividida i això ens passa amb tot. La vida, l'existència, no està dividida. Totes les demarcacions les fem els homes. Són artificials, utilitàries, enganyoses i no tenen cap profunditat. Quan ens veiem limitats per qualsevol cosa, sempre és bo que recordem que hi ha un pas més enllà d’aquest límit que vivim. Així, la limitació es va esvaint en la mesura que ens atrevim a imaginar un més enllà d’ella. Ens asseiem. Mirem qualsevol cosa. Un arbre per exemple.
Independentment del que veiem —un xiprer, per exemple— veurem un punt o un lloc, i en direm «allà». Aleshores és quan podem mirar més enllà d'aquest xiprer sense aturar la vista. D'aquesta manera haurem trobat el lloc on l’arbre es fon amb el més enllà d’ell.
En aquest arbre insignificant hi ha tota l'existència en la qual ell es dilueix sense descans. Si un dia el sol no sortís, l’arbre moriria perquè la seva vida està lligada a la de l’astre. La distància entre ells és molt gran. Els raigs triguen deu minuts fins a arribar a la terra. Deu minuts és molt de temps, perquè la llum viatja a gairebé tres-cents mil quilòmetres per segon. Si el sol s’apagués, també ho faria l'arbre. Són —no només estan— junts. L'arbre es liqua amb el sol i el sol es barreja amb l'arbre fent que visqui. Una mirada religiosa a aquest fet ens diu que la vida no existeix sense respostes.
Si el sol dona vida a l'arbre, l'arbre ha de retornar-la al sol perquè respondre és inherent a la vida que, d’aquesta manera, equilibra l'energia. L'arbre, doncs, també dona vida al sol. Tots dos són una sola cosa. Aleshores és quan l'arbre que estem veient —la limitació— desapareix.
Sant Lluc explica que els deixebles demanaren a Jesús: «Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar» i, quan s'hagué posat a taula, prengué un pa, digué la benedicció, el partí —el partí en bocins limitats— i els el donà tot dient: Això és el meu cos il·limitat. Mengeu-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada