Ara en el patiment

L'amor només veu en el «proïsme» la metàfora d'Aquell a qui cal estimar, però la veu realment, en l'ara de cada proïsme. També en l'ara d’un colom agonitzant.

On l’ara es manifesta de manera diàfana és en el misteri del patiment. El dolor, l’angoixa, l’esgotament, la solitud i tots ells també en el seu vessant cec: quan ni tan sols pensem que el que ens passa sigui dolor o angoixa i ho considerem com un estat natural de la nostra persona. En aquests casos és tan viu que ni cal dir-ne ara. És un ara encarnat. No el podem eludir i, tanmateix, no podem fer res més que patir-lo.

En el patiment —aquesta cosa tan universal— hi ha un ara flagrant. De l’ara de Jesús, de les seves paraules i consells, dels seus patiments ens n'ha vingut la saviesa. Per què saviesa? Perquè ho inclou tot. El dolor també. Ni abans ni ara, ningú n’havia volgut parlar d'això perquè no és justificació de res. El dolor «no ven».

Aquest passar-lo per alt de tothom ens desconcerta. Soc jo qui el sento i el pateixo i ningú me n’explica res! Jesús entomà el tema de la manera més forta en la seva persona. Per això hem dit d'ell que és rei, el nostre senyor. No caldria dir res més. Els sermons fan riure al costat de la creu. Una fusió tan gran en un tema tan menystingut i tan familiar com el del dolor pel qual tothom passa de puntetes no s’havia produït mai abans de manera tan explícita.

Les poques paraules que els evangelistes posen en la boca de Jesús en la seva passió és el que indica la magnitud d’aquest seu ara. Ara del cel i de la terra, del conegut i del desconegut, l’ara de la creu. El forat de la immensitat de Déu s’obre en l’ara del patiment. És ara que pateixo, és ara que em fa un dolor terrible la cama, és ara que estic molt angoixat, és ara que estic sol, és ara que reconec que podia haver fet millor les coses, però amb tot és ara i aquí que ploro desconsolat.

Karl Barth en el comentari que fa del capítol vuitè de la Carta als Romans de sant Pau no deixa espai per a cap oscil·lació ni dubte. Fixa tant l’ara en el dolor i el dolor en l’ara, que no podem escapar dels arguments que ens dona. Escoltem-lo.

Cosa de no res són els patiments del temps present perquè són cosa de molt en Jesús, ja que no són només característics del nostre viure en el temps, sinó que, justament per això, caracteritzen la vida eterna que confronta amb aquesta vida o, millor, que l'anul·la; perquè el temps en què vivim i patim és el temps de l'ara, el temps de la glòria que se'ns revela precisament en el patiment.

Fins a tal punt es revela la glòria de Déu en el misteri del patiment i només aquí, que nosaltres, lluny de no poder voler veure el patiment per causa de Déu, hem de veure'l per amor de Déu, veure'l com el pas, el moviment i el gir de la mort a la vida, veure'l com el lloc on cal veure Crist. Passar per alt el patiment significaria passar per alt Crist.

Preguntar per què hem de patir equivaldria a no escoltar aquesta mateixa qüestió precisament adreçada a nosaltres. Respondre que no podem comprendre, tolerar, superar i fer fèrtil el patiment significaria desatendre la mateixa resposta que ens ha estat donada en aquest «no». El misteri del patiment i la seva revelació és que Déu vol ser i és Déu, i que vol que l'hàgim de conèixer i estimar en aquest voler i ser seus.

El fill de Déu no passa per alt el patiment, no pregunta així i no respon així perquè sona precisament així la pregunta i la resposta de Déu escoltada per ell. Se sent la veu de la veritat en el patiment, en l'arrel de qualsevol preguntar i qualsevol respondre humà. «Vol veure en totes les coses fins al seu més desesperançat fons» perquè allà hi ha l'esperança. (Nietzsche)

«Estimo, en efecte, que els patiments del temps present són cosa de res comparats amb la glòria que es revelarà en nosaltres. Ja que l'atenció de la creació espera la revelació dels fills de Déu, perquè allò que ha estat creat va ser sotmès a la vanitat no per la seva voluntat, sinó per aquell que la va sotmetre, amb l'esperança que també serà alliberat de la servitud a la corrupció per participar de la llibertat a la glòria dels fills de Déu. Doncs sabem que tot el que ha estat creat gemega fins al present i pateix dolors de part. No només tot el creat, sinó també nosaltres, que posseïm les primícies de l'esperit, nosaltres mateixos gemeguem dins nostre anhelant la nostra filiació, la redempció del nostre cos, perquè per l'esperança estem salvats.» Rm8.

«‘Estimo que els patiments del temps present són cosa de no res comparats amb la glòria que es revelarà en nosaltres’. Aquí comença a parlar ell, sant Pau, i consola els cristians que pateixen parlant com qui ha passat per ells i en té coneixement de causa. Parla com si veiés aquesta vida parpellejant a través d'una finestra pintada, mentre contempla l'altra vida amb ulls clars. Observem com dona l'esquena al món i gira la cara a la revelació futura, com si no veiés sobre la terra cap desgràcia ni dissort, sinó tan sols pura alegria.» (Luter).

Ens hem d'adonar del sentit d'aquesta manera monstruosa de contemplar les coses. Diguem d'entrada que no es pot tractar d'un aprofundiment exagerat o subratllat de la manera habitual que tenim de veure el món, d'un ignorar o desestimar el que és mundà o d'interpretar amb traços consoladors el dolor. Qualsevol mal de queixal i, sobretot, allò que assoleix el seu desplegament brutal en el part, en la malaltia i en la mort, en la fam i en la guerra, en el destí de les persones i dels pobles, llençaria per terra aquesta manera de contemplar el patiment, perquè darrere del més petit dolor i, més encara, darrere dels grans turments fulgura la candent problemàtica de la seva finitud. Com l'hem d'afrontar?

Miop i mentider seria qualsevol consol o resposta que donéssim, ja que som nosaltres els que provenim d'aquesta problemàtica i els que no hi escaparem ni tan sols pensant en una infinita harmonia divina més enllà del nostre món. Perquè la infinitud que nosaltres siguem capaços d'idear estarà mesurada per la nostra finitud i, per tant, serà finitud infinita. L'harmonia que nosaltres postulem és relativa al nostre caos, és el miratge del nostre camí pel desert. I el déu que obliguem a castigar i recompensar en un més enllà «millor» és un no-déu, és el déu d'aquest món, fet a imatge de l'home.