Ara i sempre

«Me som esperat molt, i me deien “ara abans ara arribarà”,
però no ha arribat»..

«Ara abans d’ara» diuen per Llofriu volent expressar allò que està a punt o que és imminent o que gairebé és a tocar d’ara, però que, malgrat tots els esforços que fa l’expressió, no l’és.

Què diem quan diem ara? De quina porció de temps parlem? L’abans, per exemple, el podem delimitar fàcilment dient «l’any passat, ahir o fa cinc minuts…». El després també perquè probablement serà una repetició de l’abans. Però d’ara ¿com dir-ne res?

Si ens atrevim a fer-ho, veurem que les paraules s’allunyen de l'instant i immediatament passen a formar part del passat, sonant molt llunyanes de l’ara del qual volíem parlar.

Malgrat això donem molta importància a aquest ara i quan, per exemple, estem aclaparats pel futur o angoixats pel passat, només escoltem els consells consoladors dels qui ens diuen que «tan sols existeix l’ara» perquè ens retornen, recordant-nos l’evidència que som vius i no perduts ni morts en el passat o en el futur.

Què té de portentós, doncs, aquest instant?

És com el moviment d’un pèndol en l’imperceptible moment del canvi que va de l’anada cap a la tornada. Aquest instant extraordinari de silenci absolut on no hi ha res del passat i tampoc del futur és el que voldríem fixar quan diem ara. 

Ara és com un forat per on podem entrar en el que és intemporal, ja que no té res ni d’abans ni de després. Per aquest conducte ens arriba l’aliment o la respiració espirituals i invisibles més importants que tenim sense els quals no existiríem. És un segon atòmic dotat de grans poders de creació, d’energia i de vida.

Expressions com Ara mateix, Ara-ara, Ara abans d’ara, Ara per ara, Ara com ara, A hores d’ara, semblen voler rebotar enrere seu per veure si aconsegueixen encertar el lloc precís d’aquest tan cobejat i escapadís ara, un temps molt pròxim al present, a punt de ser-ho, de gran imminència.

El salm cent quaranta-nou ens proposa un exercici en aquest sentit i ve a dir que qui el resa o el llegeix fa exclusivament allò que està fent i res més. Aquest és el moment de l’ara. Quan el salm, per exemple, en el sisè vers diu «llavis», només diu llavis. És un «ara-llavis» i no diu ni la paraula anterior ni la posterior («els seus llavis glorifiquen Déu»). En l’ara de la dicció només hi ha llavis. La paraula, els llavis i l’ara es fonen. Tota la vida de qui ho diu està absolutament entregada a no dir res més que llavis.

Quin és aquest moment? Com que l'instant és exclusiu de qui el recita, aquest moment ja s’està executant. La prova d’això és que qui el diu pot percebre fins a quin punt ell mateix és viu quan els seus llavis el diuen. Això és una sentència forta, potser la més forta que tenim. Tot desapareix llevat d’aquest moment. Aquesta és la sentència de l'ara, l’execució de la qual l’està realitzant el qui la diu i amb això n’hi ha prou.

«Executar la sentència que està escrita
és la glòria reservada als qui l'estimen.»

Ara és un punt i un forat en el temps. La intensitat i el misteri d’un ara és inabastable perquè ens obliga a pensar en la globalitat de tots els temps, condensada en un punt minúscul, invisible i insignificant. Ens hi obliga si pretenem que sigui un ara de veritat. Però «tots els temps» és molt de temps. Puc pensar en un ara d’aquest matí i amb això em consolo perquè un matí està més a l’abast que cada matí de tots els temps, però el sentit de l’ara, allò que fa pànic de pensar-hi, és que sigui un sinònim de sempre. Un ara ho és quan fa presents tots els temps i això vol dir sempre. Ara només és ara si és sempre.

Karl Barth comentant el capítol tretzè de la carta als Romans parla dels temps i d’aquest ara definitiu que en ells s'enclava:

Amb això es caracteritza el temps en què vivim com un «temps present», és a dir, com el mar de la realitat donada que inunda per complet l'illa submarina de l'«Ara» de la revelació divina, de la veritat sota la superfície visible de la qual perdura absolutament intacta. Perquè la veritat és ara, l'instant fora de tot temps en què l'home està nu davant Déu, el punt que no és un punt més com els altres i del qual nosaltres provenim: Jesús, crucificat i ressuscitat.

El que hi ha abans i després d’aquest instant de tots els instants, el que envolta com a superfície aquest punt sense extensió això és el temps. En aquest ara, en l'eternitat neix, com la seva negació, el temps: el pretèrit ja esdevingut i el futur per venir. L'anomenem «temps present» per allò que encobreix i per allò cap on apunta.

Que això és així, que el temps en què vivim amaga dins seu l'eternitat, però que també la conserva, que en calla parlant-ne, ho sabem si en virtut de l'acció de Déu en nosaltres, en virtut de la pregunta i la resposta de la creu, provenim del present absolut de l’ara, si Déu compta ara amb nosaltres capacitant-nos així perquè comptem amb ell.

El temps delata el seu misteri: no és ell qui va i ve, sinó que l'home és qui ha estat i estarà en Déu, mor i viu, cau i s'aixeca, és qui és i és qui no és, creat com aquell i aquell altre i recreat com l'U, com l'individu en tota la seva singularitat i generalitat: sempre el primer i sempre el segon, el segon superant allò primer en Crist, en el canvi invisible dels temps.

L'incontenible córrer del passat, l'inapel·lable venir del futur són són una metàfora de la irrevocabilitat del temps. Però metàfora d'això també és la total secretesa, invisibilitat i irrealitat de l'ara, present «entre» els temps. Metàfora de l'instant etern és en tots dos aspectes cada instant del temps. Cadascun porta innat en si mateix el misteri de la revelació, cadascun pot convertir-se en aquest instant qualificat.

«Ho fa coneixent el moment» (Sabeu prou bé en quin temps vivim: ja és hora que us desvetlleu! Ara tenim la salvació més a prop. Rm 13,11). Per tant, a l'instant conegut, concebut i captat en la seva significativitat transcendental, és on arribem quan actua l'inconcebible de l'amor, on un abans i un després són qualificats per l'ara de la revelació, situat invisiblement al centre, allà on «la vida i el govern de l'amor» esdevenen.

«L'inconcebible de l'amor»: «La glòria reservada als qui l'estimen».

Salm 149. Canteu al Senyor un càntic nou / canteu les seves lloances davant dels qui l’estimen. / Se sent feliç Israel del qui l'ha creat, / s'alegren del seu rei els fills de Sió. // Lloen el seu nom, el lloen tot dansant / acompanyen els cants amb tambors i cítares. / Perquè el Senyor estima el seu poble / coronarà de triomf els humils. // Els fidels celebren la seva glòria, / des dels seus rengles aclamen plens de goig / mentre els seus llavis glorifiquen Déu / tenen a les mans espases de dos talls, // per fer justícia entre els pobles / per reprendre i castigar les nacions / encadenant els seus reis / emmanillant els poderosos. // Executar la sentència que està escrita / és la glòria reservada als qui l'estimen.