Donar culte

«Ens visitarà un sol.» Lc 1

Hi ha un himne que el breviari recomana de resar cada dia al matí. Se'n diu el Benedictus.Segons sant Lluc, l'entonà Zacaries, el pare de sant Joan, quan li van posar el seu nebot Jesús en braços. S'anuncien moltes coses en aquestes estrofes i una que a mi sempre m’ha colpit, és la gran i tan simple explicació que sap donar al perquè ineludible del ser quan s'endinsa allà on no hi ha engany ni és possible cap fugida.

El càntic relata com el Senyor va prometre als qui no la tenien, una concessió, un bé, un obsequi o una sorpresa: uns termes que hauran d'aclarir-li el perquè de ser aquí i ara en el món.

Enmig d'aquestes paraules trobem un avís que assenyala la barrera que hem de saber vèncer i a la qual acostumem massa sovint a aferrar-nos com si fos insuperable, perquè és veritat que fa por el fet de pensar en coses que ens depassen i en tots els enemics que ens assetgen quan les contemplem, però el premi és una perla, un gran tresor: el fet de saber que donar-li culte és la felicitat més gran que podem tenir. Per més que busquem no en trobarem cap de millor. Donar-li culte, així de simple. Com qui diu tenir-lo sempre present. 

Aquest culte autèntic, net, ubicat en la respiració mateixa, absolutament sant i veritable ens guarda una promesa: el sol. Un sol que ve del cel que té una llum que no s’apaga mai. Ens visita, doncs, aquest sol, aquesta luminescència, aquesta brillantor dins nostre. ¿Com no ens hauria de visitar, estant com estem tan pendents d’ella sempre?

Però el relat en aquest punt, fa un parèntesi i dibuixa un pont: el de sant Joan —«I a tu, infant...»—. Sant Joan apareix tot just després que hem conegut que donar-li culte és el sentit de la nostra vida, i desapareix abans que no arribi aquest sol que ho il·lumina tot, a ell també.

Tot travessant aquest pont coneixem què vol dir el fet de «fer saber» —«faràs saber»—. Com es «fa» aquest saber? Com es fabrica? Com es pot «fer saber»? No és a les mans de tothom aquest poder. Quantes vegades no ens hauria agradat a nosaltres també fer saber l'evidència de la salvació a un germà nostre, com fa sant Joan?

L'himne diu: «Prometent de concedir-nos que li donem culte tota la vida». És a dir, prometent de concedir-nos la felicitat, però és ell qui ens la concedeix i promet. El culte no el donem nosaltres sinó que és ell qui ens el dona i, malgrat això, reconeixem que aquesta és la veritat més autèntica i pregona que tenim.

Ens podríem preguntar en què consisteix aquest culte: cal estar adscrit, per exemple, a alguna religió i assistir als seus actes litúrgics?

Em sembla que aquí Zacaries també parla del factor entrega. El culte és l’entrega que fem de nosaltres. Aquest és l’únic mèrit que té un culte. El culte, per ell mateix, no és res. L’important és el nostre lliurament. Si no ens entreguem no podrem deixar mai de ser les personalitats plenes de tics i manies que ens dominen i ens priven d'aquesta mateixa entrega que és l’únic culte veritable, sant i just. «Amb santedat i justícia».

La santedat és, també, una perla de gran bellesa, encerclada i amagada per fets com ara l’apartament, el recés, l’allunyament o la separació. Les persones que adquireixen la virtut de saber conviure-hi són santes en el buit i en l’entrega radical que fan d’elles mateixes.

«Sant Déu, sant fort, sant immortal», diem per exemple, perquè sabem que ell és el més apartat, el més arrecerat, el més remot o separat de tot i de tothom, de qui ningú no sap el nom.El culte és l’oportunitat que tenim a cada instant de donar-li culte, és a dir, d’entregar-nos-li.

La justícia, per altra banda, és la mirada de la veritat. Una mirada que no té en compte ni errades ni èxits ni il·lusions ni pensaments ni edats. Una mirada que simplement mira: blanca, neta, somrient i amable davant els nostres pobres criteris que donem per justos. La justícia és la mirada de Déu. Justícia vol dir entrar en un tipus de navegació nova per un mar desconegut. La justícia, si ens entreguem, sempre ens mira pacífica, amable, dòcil, plena de misericòrdia, sense parcialitat ni hipocresia, amb benvolença, bondat i fidelitat. Reconeixem aquesta justícia quan, sense cap dubte, ens sentim plenament mirats per ella, i quan comprovem que res del que crèiem no val.

I això sempre, «tota la vida»: la d’ara, la d’abans i la de demà volent dir que acabem de desaparèixer i d’entrar on no hi ha mort ni temps. Aquesta veu remota, insondable, que veu i comprèn tan profundament les coses és la veu del culte: «Així ens salva»!

L’univers sencer dona culte, és a dir, s’entrega, pel fet que «torna» a Déu. Sant Pau explica aquest moviment o aquesta respiració de l'univers quan diu: «tot ve d'ell, passa per ell i va cap a ell».

Per al germà José Manuel Millan.