Un plàtan amb set capçades.
«Jesús digué: “Les paraules que jo us he dit són esperit i són vida”». [Jo 6,63]. Breument, podríem dir que acabem de llegir una traducció al català d’una frase de l’evangeli de sant Joan, escrit cap als darrers anys del segle I.
Fa vertigen pensar en cada pas que han donat aquestes paraules, en cada versió, en cada esmena, en cada còpia i els seus copistes, en les impressions que s'han fet fins que han arribat a nosaltres en la sonoritat amb què les coneixem. Potser va dir: «Les paraules que ara us dic».
Podem saber res de Jesús quan les deia? «Jo dic, jo soc» repetia sempre Jesús. Quines són aquestes paraules? Les sento? Tot fa pensar en un ardit mitjançant el qual és Jesús mateix que ens vol encara més a prop seu, reduint la distància d'aquests dos mil anys de les escriptures al mínim, com si volgués aconseguir de parlar directament amb nosaltres.
Pressentim que ell només ens vol contemplar units i abraçats a ell. Per poc que en siguem conscients podem delectar-nos observant com és de potent l’estrebada del seu amor quan ens és donada.
Deixem d’existir, hem de deixar d’existir si pretenem el goig de fondre’ns en la seva presència esclatant. El mateix evangelista, més endavant, ens dona aquesta frase de la pregària de Jesús: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu i que també ells estiguin en nosaltres».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada