L’ànima, però, assoleix la felicitat quan té una aventura tardana. Tenir una felicitat tardívola significa aprendre a estimar a temps (al seu temps!) allò que és just del temps d'aquell moment.
L’aventura amorosa entre l’ànima i Déu es caracteritza pel discurs o pel llenguatge d’un tenir-ne o d’un fer-ne o d’un voler-ne el coneixement.
Quan l’ànima re-fa el coneixement amb Déu, aquest coneixement li és donat en un espai d’atzar que no té res de fortuït.
El seu mateix desenvolupament revela el lligam a priori dels dos elements: ànima i Déu.
En el fet de fer aquesta coneixença —és a dir en l’estudi, en el treball dels textos bíblics, dels textos de tots aquells que ens han precedit— aprofundim bàsicament —necessàriament— la comprensió d’un coneixement original que es remonta fins abans del lligam, fins abans de la distanciació i de la seva posterior inversió, fins abans, per tant, del començament de la revolta egoista i del seu llegat de violència generadora de misèria.
L’ànima s’acontenta tan sols amb assenyalar el punt misteriós on ella es dissocia de Déu, en una diferenciació, però, sense violència: l’instant aquell de la insuflacció, d’aquella mena d’alè que va fer d'ella una criatura humana, ella que era una criatura de glaç.
Sant Agustí mai parla d’una unió en termes afirmatius. La única cosa certa per a ell és que la diferenciació de l'ànima a partir de Déu constitueix un procés de creació en el qual identitat i diferència obtenen cadascuna la seva part.
El mot de pas per a aquest comportament podria ser «creació a imatge d'un mateix» i és per això que el bisbe d'Hipona atorga un gran valor a la coexistència paradisíaca primària, prèvia i reeixida.
Sense la lluna de mel del primer matí de la creació, la dissociació de l’ànima humana fora de Déu hauria estat una malson pel mateix Déu creador.
Només aquest lligam amorós explicaria la resta: la caiguda voluntària d’Adam en l’arrogància i en el temps, la història del món compensada pel contra-temps de la Història de la Salvació.
Si aquest coneixement original es renova —«reteniu allò que vau sentir des del principi»— l’ànima es recolza en fonaments sòlids, en el seu lloc més propi, més enllà dels espais físics, en la certesa que el «gran Altre» habita en ella més pregonament —més «prèviament»— que ella mateixa: «interior intimo meo»
Quid autem propinquius meipso mihi? Ego certe, Domino, laboro hic, et laboro in meipso: Factus sum terra dificultatis, et sudoris nimii. (Pero ¿qué cosa puede haber mas cerca de mí, que yo? Confieso, Señor, que hallo aquí bastante dificultad, y la experimento en mi mismo, pues me cuesta mucho trabajo el entenderme a mi mismo!). Confessions, X
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada