L'ànima sempre fa tard perquè quan ens adonem de la seva existència ha calgut que passessin els anys que haurà trigat a fer-se. Un no s'adona que té ànima quan aquesta encara s'està fent. No en sap res. Hi ha molts cops i molt anar a cegues i molt desconeixement. Creix d'amagat. S'equivoca. Però això ho diem ara que podem veure-la.
Sant Pau parla dels «temps acomplerts». (Ens ha concedit tota aquesta saviesa i comprensió. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres, per realitzar‐la quan els temps fossin acomplerts). Saviesa i comprensió caracteritzen l'ànima i només les tenim després, quan els temps s'han acomplert perquè fins que els temps no s'han acomplert no podem dir que tenim ànima. L'ànima, aleshores, per fi es dóna a conèixer. «Ah ets tu, ànima» exclamem contents.
L'ànima de la Mare de Déu magnifica. També podríem dir que és tardana. Ha calgut el transcurs d'anys i anys de la història d'Israel fins que la seva ànima magnifiqués. Abans encara no ho podia —no ho sabia— fer. Ara és el temps. El temps s'ha acomplert. L'ànima es dóna a conèixer: «Ah ets tu, ànima».
L'ànima dels amants es fa dels moltíssims anys quan encara no es coneixien. Apareix nua, indefensa per part dels dos. Es dóna en un trobament gens fortuït. Esclata. És, només aleshores és. És tocant, tocada i tocant-se. Ells no hi poden fer res. Ve sola. Vola. Hi ha un gran designi darrere un fet com aquest. Hi ha una voluntat molt precisa i meticulosa detectable en nombrosíssims detalls. L'ànima es dóna a conèixer en el moment de l'abraçada: «Ah ets tu, ànima meva, amor del meu cor».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada