La perplexitat

—Avi, què és la perplexitat? —Imagina que la direcció de l'aigua d'aquest rec tot d'una canvia i en lloc d’anar riu avall se’n torna muntanya amunt. —Això no podria ser! —Justament, perquè no pot ser, estaries veient l’impossible i et trobaries molt confós.

La paraula perplex prové del llatí perplexus, formada pel prefix per-, prefix d’intensitat o de totalitat, i pel verb plectere, enredar. Es refereix a alguna cosa o persona totalment confusa o enredada.

Ara, si l'aigua anés amunt, et trobaries totalment confús i enredat i no entendries res. Tots les seguretats sobre les quals et basaves haurien desaparegut i estaries davant d'una aporia, una dificultat lògica insuperable, que és com es deia perplexus en grec. Les eines de coneixement que tindries només servirien per fer soroll i enredar més les coses però no per entendre el que veus: el riu puja i no baixa.

La perplexitat i la fe van juntes. Si en la fe no hi ha perplexitat no és fe, és una cosa fingida. La perplexitat sempre ha d'estar present quan es tracta de Jesús —el fill de Déu!— com ho està en els Evangelis, començant per Maria, la seva mare, passant per tots els deixebles o per totes les seves paraules.

Ser cristià vol dir entrar en un estat de perplexitat permanent —i, per tant, oberta a l'infinit i a Déu— amb la més gran perplexitat que se'ns pot 0donar aquí baix, entre les pedres. El salm vint-i-tres proclama de manera diàfana aquest estat de desconcert:

Què tenies, mar, que vas fugir, i tu, Jordà, per a tornar riu amunt? Per què saltàveu, muntanyes, com anyells, enjogassades com petits de la ramada?

Ens remet al prodigi d'allò que s'està veient però també indica l'estat de confusió en què queda qui ho veu. No són imatges poètiques o llenguatge metafòric. Les paraules de la Bíblia són veritat. Ens hem d'instal·lar en la veritat si volem comprendre-les i només ho podem fer si prèviament acceptem la possibilitat de la perplexitat en nosaltres: l'anul·lació de tots els nostres criteris i valors lògics. Imagineu la gran perplexitat del profeta Isaïes en adonar-se del que acabava d'escriure: «Déu amb nosaltres». (... amb nosaltres!)

Jesús parla als perplexos: «Veniu a mi els qui estigueu disposats a la perplexitat». Reconèixer la perplexitat és un acte d’humilitat: «Jo, que em pensava que sabia coses, no sé res d’això que ara estic vivint. Tan sols sóc un garbuix enredat». Per això: «benaurats els perplexos!».

Els apòstols, en comprovar que Jesús després de mort se'ls apareixia realment, no creien el que veien. Estaven perplexos, evidentment, però més que això, sant Joan ens diu que «s'alegraren» de veure’l. Aquesta és la prova de foc de la perplexitat: l’alegria. Vegeu sinó com sant Pau esperona la perplexitat dels cristians hebreus:

Però vosaltres us heu acostat a la muntanya Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu, a l'assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel, vosaltres us heu acostat molt a Déu!