–Per què, per què no puc doblegar el peu aquí? –Perquè es podria enganxar amb les urpes dels graons i prendries mal. –Però si tinc la sabata! –Sí, però dins la sabata hi ha el peu. I després d'aquestes paraules un gran silenci.
Només se sentia el zum-zum mecànic de l’arrossegament de les escales que amb el silenci semblava augmentar escandalosament de volum. Eren pare i filla, els tenia darrere. M'havia arribat amb tota la lentitud i el detall el fil netíssim dels pensaments i dels perquès de la nena. El pare també callava. El trànsit, a l'Avinguda, s'havia aturat pel semàfor. Semblava que havia de passar alguna cosa gran i transcendent que ens hauria estat revelada en aquelles curtes i insignificants paraules i ara teníem un silenci extraordinari perquè l'omplíssim de significat. Un silenci que, a mesura que anàvem pujant ceeixia en densitat i intensitat. –Mira pare, amb el peu toco el cel. I és que en arribar al final del darrer tram de l'escala i a la vista del cel blau, la nena va aixecar la cama i tots tres vàrem veure flotar a l’espai alguna cosa semblant a un gran peu que ens acaronava movent-se dolçament dins d'una immensa bombolla que era l'univers que era la sabata que érem nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada