El contacte

Com que feia bo vaig seure a un banc i vaig tancar els ulls. No és que m’adormís, al contrari, tan sols vaig abaixar les parpelles.

Al cap d'una estona vaig sentir el contacte d'una cosa finíssima damunt l'ull dret. Era una ploma petita, un plomall de no res, un borrissó molt fi i com que tan sols em va tocar la pell, no molestava. No era res que la pressionés o que l'hagués colpida. Només era un contacte. Potser per això, perquè no molestava, vaig seguir immòbil amb els ulls tancats i poc a poc tots els pensaments s’anaren aturant fins que quedà solsament aquell pessigolleig gairebé imperceptible. Aturada, doncs, tota l'activitat mental, la lleugeresa d'aquell contacte lentament va anar prenent entitat i s'anà transformant en un regalim des de la parpella fins al cor que, en arribar-hi, li obria pas perquè en aquell lloc tot s’impregnava d'immensitat. Aquella energia que començà a la parpella en forma de gotims de mica en mica passà a ser un rierol i després un riu i després una allau fins que de tan rentat i net que vaig quedar no em sentia existir. Havia arribat a un indret on tan sols hi havia univers. Inspirant i espirant, amb una respiració cada vegada més lenta però més profunda sentia que l’univers m'entrava i em sortia i arribà un moment que aquella entitat tan vella arrugada rovellada i avorrida que era abans de venir al parc, havia desaparegut totalment. Passat un temps, un dia que em vaig fregar la cara amb les mans, el dit, sense voler, em va anar a parar a la parpella que la ploma havia acariciat i vaig comprovar que es repetia el viatge al cor del paradís que aquella tarda havia fet al parc. Em vingué al cap el passatge de l'Evangeli on s'explica com Jesús tocà amb saliva i fang les parpelles d'un cec. Vaig pensar en la intensitat, en la suavitat i en la immensitat d'aquell frec. Com degué ser aquell contacte?