Mantells
Tenim mantells, vestits, vels o túniques que ens cobreixen el cos per no anar despullats, però de mantells n'hi ha de moltes menes.
L'ànima, per exemple, té els seus mantells. L'anima, de vegades, es cobreix amb el mantell de la imaginació. Aleshores, tota ella és imaginació. Veu, pensa o menja imaginativament. ¿Qui no ha estat pres alguna vegada per aquest mantell? Qui, després, no ha dit mai: «Per sort, tan sols han estat imaginacions»?
L'ànima també té el mantell dels pensaments. Aleshores tot és sobri, lògic, gris i el mantell actua de manera directa i implacable. Qui, després, no ha dit mai: «Per sort, tan sols han estat elucubracions»?
Tenim el mantell dels sentiments. Quan el portem posat veiem les coses amb una vibració tan intensa que no en deixa veure cap més. Podríem parlar de molts i molts mantells: els de l’educació, de l’ansietat, de l’edat, de la pietat, de les rutines, etc.
El fet és que ens agrada contemplar-los perquè són el que veiem, perquè allò que no veiem no ho podem veure.
Els mantells, però, no són nosaltres, tot i que no podem no fer-ne cas ni podem fiar-nos exclusivament de cap d’ells. Tampoc els podem canviar l'un per l'altre. Tots tenen la seva funció. Ens enganyem quan ho fem. Mirem-los doncs tan sols com a mantells i reservem la possibilitat d'una mirada transcendent per a altres coses. És cert que algun mantell pot ser més o menys lluminós o algun altre acolorit. Cal no deixar de mirar-los en la seva bellesa. Però si parem una mica d’atenció aviat veurem que tots ells formen part d'un sol i mateix fet manifestat de maneres diferents. Un sol i únic mantell que tot ho abriga.
És la consciència que dels mantells tenim la qui ens apropa al que en essència som. La consciència no diu si són bons o dolents, la consciència tan sols constata, mira, vigila i, immutable, comprèn, però no té res a veure amb el que els passa als mantells. La consciència la tenim per damunt de tot quan observem que ella ens observa. Observa i veu els milers i milers de mantells que portem posats. En canvi, hem estat educats en què allò que veritablement som tan sols és l'aparença, els mantells.
Si un dia ens aturem a comptar-los ens adonarem de fins a quin punt són molts. No s’amunteguen, però, l’un damunt l’altra. Actuen o es presenten d'un en un. Quan hi ha el mantell dels sentiments no hi predomina el de la imaginació i això també porta a pensar que en el fons tan sols hi ha un únic mantell.
Un text molt explicatiu de la grandesa i del sentit que per a la persona té el fet de portar mantell ens el dona el profeta Ezequiel que amb paraules que fan tremolar diu:
Passant de nou vora teu et vaig mirar: tenies l'edat de l'amor. Aleshores vaig estendre el meu mantell damunt teu i vaig cobrir la teva nuesa. Et vaig jurar fidelitat, vaig fer una aliança amb tu, i vas ser meva. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà.
I un altre text del profeta Isaïes sembla tenir l'única resposta possible a les paraules anteriors. Les rebla desbordant alegria i agraïment:
Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m'ha mudat amb vestits de victòria, m'ha cobert amb un mantell de felicitat, com el nuvi coronat amb la diadema, com la núvia adornada amb joiells.
I l’enamorada parla així:
M'han trobat els guardes que fan la ronda de la vila. M'han donat cops, m'han ferit, m'han arrencat el mantell els sentinelles de les muralles.
I l’enamorat diu:
Com un fil escarlata són els teus llavis, la teva boca és un encís, dues meitats de magrana són les teves galtes darrere el teu vel.
Imatges
També tenim imatges. Del llatí imago: retrat, còpia, calc, imitació, evocació... d'alguna cosa que no és present.
Tot el que veiem és imatge i, per tant, també és un calc de coses que no veiem. La imatge, doncs, és com un mantell o com un vel damunt les coses. Què és un mantell? Alguna cosa que serveix per donar testimoni d’un fet inherent a la persona que és el d’ocultar, d’amagar i protegir el prodigi dels prodigis que hi ha dins seu, i dins nostre tan sols hi podem trobar Déu.
Diu el mantell: «Jo no soc la persona, jo només l'amago, la protegeixo, faig aquesta feina. Jo no em bellugo, ella sí que, quan es belluga, em moc. Jo no tinc vida pròpia, jo soc un producte de les seves mans».
«Jo només soc una túnica» diu la túnica. «Dins meu hi ha el gran secret. El secret de l’univers obert i sagnant». La feblesa inherent a tota túnica sap que hi pot fer ben poc en tot això tan gran. L'enorme fragilitat de la túnica parla de les mans bondadoses que la sostenen malgrat tot.
Jo només soc un vestit, una pel·lícula, una membrana, un vel, una gasa, una mantellina, una cortina, un núvol, un tel per damunt d’allò que hi ha a sota.
Sant Marc explica que quan van detenir Jesús «el seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu».
Diuen que aquest jove era ell, sant Marc, i això engrandeix el relat i el sentit de què estem parlant.
A Jesús —la vida!— el seguia un jove cobert tan sols amb una túnica. Els guardes el van atrapar, però es van quedar només amb el llençol a les mans. Allò que cobria el llençol, allò que realment pretenien, no ho van poder agafar.
El món ens vol enxampar però sempre es queda tan sols amb el que és superficial de nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada