dilluns, 15 d’agost del 2022

Mentre
     camino


Un dia d'aquests em vaig sorprendre preguntant-me per què hauria de ser dolent que jo, mentre camino, vagi repetint el nom de Déu. Perquè ¿a qui podria fer mal això? Repetir el nom de Déu és recordar-se d'ell. Aquest record evoca la seva presència en nosaltres i en tot el que fem. És un nom sant, pur i gloriós. És el nom de la veritat i per això estem tan estretament units a ell o, millor, som en essència ell mateix. Recordar això no pot ser dolent.

Totes les escriptures en parlen i s’hi refereixen donant a entendre que és l'únic punt transcendent que afecta de ple a la persona perquè, sense intermediaris, la posa en contacte directe amb Déu. Dir, repetir el seu nom i ensenyar com fer-ho: sense això les religions no serien res.

Les tradicions orientals ens parlen de maneres i matisos subtilíssims i les nostres escriptures, desbordants d'amor, també si les sabem escoltar. Són paraules que no es dirien si prèviament no s’hagués viscut en plenitud el trasbals per la bellesa del so d’aquest nom que arriba a tenir tants i tants matisos.

Repetir: lloar, conèixer, dir, enaltir, proclamar, pronunciar, invocar, adorar, cantar, pregar, portar, beneir són paraules que fa servir la Bíblia per referir-se al mateix: dir de veritat i en plenitud, repetir i prendre consciència de com s’ha de dir aquest nom, com ha de ressonar cada vegada més fort en el nostre interior, perquè…

És bo de lloar l'Altíssim, de cantar al vostre nom, Senyor, de proclamar al matí el vostre amor, i de nit la vostra fidelitat, amb l'arpa de deu cordes i la lira, als acords d'interludis de cítara.

El profeta Jeremies escriu:

Quan m'arribava la vostra paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el vostre nom, Senyor, Déu de l'univers.

He triat algunes citacions. Són prou clares i no els cal cap comentari: són il·luminatives per elles mateixes.

Uns es fien dels carros, altres dels cavalls; nosaltres invoquem el nom del Senyor, el nostre Déu.
Que tota la vida us pugui beneir i alçar les mans lloant el vostre nom.

Que es perpetuï el seu nom i creixi mentre duri el sol. Que els pobles es valguin del seu nom per a beneir-se i li augurin la felicitat. Sigui beneït per sempre el seu nom gloriós, que la seva glòria ompli la terra! Amén, amén!
Diu el Senyor: «ja que s'empara en mi, jo el salvaré, el protegiré perquè coneix el meu nom.»

Hi ha un relat que explica l’alegria de la gent de Bet-Xemei quan els israelites, després que l'haguessin perduda, van recuperar l’arca. En el seu interior hi havia l'explicació o el secret de com calia dir el nom de Déu: el «Déu-en-nosaltres» però de veritat perquè en el com hi havia el què. «Quina alegria!» Tornar a veure l'arca, saber de nou com dir el nom de Déu, la cosa més gran de totes les coses. Saber la manera d'invocar-lo i que, per tant, vingui, torni dolçament dins nostre i ens il·lumini! Aquesta «gran alegria» era el senyal que no enganya:

La gent de Bet-Xèmeix segava el blat a la vall. Van alçar els ulls i, en veure l'arca, tingueren una gran alegria.

També hi ha un salm que parla d'aquest caminar-resant que estem parlant. El verset sembla el resum del llibre Relats sincers d'un pelegrí rus al seu pare espiritual: 

La vostra paraula fa llum als meus passos, és la claror que m'il·lumina el camí.

El profeta Isaïes ens parla d'una vetlla progressiva que s'instal·la dolçament en el cor de qui diu sense descans i per amor aquest nom. No és una vetlla militar, és una vetlla amorosa:

Sobre teu Jerusalem he apostat sentinelles ni de dia ni de nit no pararan de predicar el nom del senyor.
Són embriagants els teus perfums, aroma que s'escampa és el teu nom; per això les donzelles s'enamoren de tu.
Lloeu el Senyor: que n'és, de bo! Canteu al seu nom: que n'és, d'amable!
Beneeix el Senyor, ànima meva, del fons del cor beneeix el seu sant nom.

Són maneres de dir el mateix: la urgència que reclama aquesta paraula per ser dita en les nostres vides. Com les dic? Què penso quan les dic? Què imagino? Què, per fi, és real?

Un exemple pràctic ens el dona Jesús.

Quan els deixebles li preguntaren com ho havien de fer per resar, per pronunciar aquest nom, per dirigir-s’hi tal com ho feia ell o Joan, per saber què cal dir quan el desig de dir-lo és gran, Jesús els diu: «Digueu simplement Pare i després demaneu-li que santifiqui el seu nom».

«Pare!». Com devia sonar aquesta paraula en boca de Jesús? De ben segur que no tenia res de rutinària o d'encarcarada o de falsa i no costa gaire imaginar amb quina gran tendresa i musicalitat la pronunciaren els seus llavis.

Diuen els evangelistes que digué: «Quan vulgueu pregar digueu: Pare». Però cap dels dos ens diu com ho va dir. Potser perquè és impossible d’explicar perquè no ho va dir d'una manera qualsevol. Com ho devia dir? Quines modulacions devia tenir la seva veu? Quina tendresa i quin amor es devien desplegar mentre la pronunciava? «Pare!»: l’estava veient!

Com si hagués dit: «Si podeu dir Pare com ho faig jo, el Pare, no en dubteu, serà amb vosaltres i vosaltres sereu ell, de la mateixa manera que ell ara és amb mi com poden veure els vostres propis ulls. Pareu atenció, escolteu, mireu com ho dic: “Pare, Abba”». Perquè Pare és algú, una persona. Déu és algú, una persona, té nom.

Digueu: «Pare, santifiqueu el vostre nom».

Tot això és important perquè si no sentim dins nostre la manera com ell ho va dir, difícilment tindrem cap coneixement del Pare. Sembla dir: «Afanyeu-vos, sigueu jo, altrament no sabreu res del pare que ara esteu veient»

Per què vols saber el meu nom? El meu nom és meravellós.

No sé què més podria dir. Podria dir que de vegades la música inspiradíssima que exhala el nom de Déu mentre el repeteixo m’encanta, em calma i apaivaga l’esperit que es va omplint de puresa, de pau i de beatitud. Aquesta música dissol —no «hi lluita», això és important!— tot allò que és mental —els pensaments, els records, els reclams, les rutines, les preocupacions, els conflictes, etc.— i ho fa en el nèctar puríssim del nom de Jesús que tot ho impregna, tot ho abraça i no té límits.

Caminar resant no pot ser dolent de cap manera.


2 comentaris:

  1. A la carta de Sant Pau als filipencs llegim: «Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor» (Fil 3, 20)

    Fa pocs dies vaig llegir un comentari d'aquest mateix versicle, però en la versió de la Vulgata, que diu així: «nostra autem conversatio in caelis est unde etiam salvatorem expectamus Dominum Iesum Christum». O sigui: «però la nostra conversa és al cel, d'on també esperem el salvador Nostre Senyor Jesucrist».

La nostra conversa és al cel! Mentre caminem i veiem les plantes, els núvols, les persones... el cel ens parla. I quan anem repetint el nom de Déu, també tot el cel ho escolta.

    Gràcies, Santi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. «Us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu, a l'assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a la plenitud, a Jesús, mitjancer d'una aliança nova, i a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel.»
      Gràcies a tu per aquesta conversa tan interessant!

      Elimina