Una operació delicadíssima

---

Quan Jesús va revelar-nos la pregària del Parenostre començà amb aquestes paraules: «Digueu: Pare, santifiqueu el vostre nom».

¿Per què Déu pare, abans que res —abans que no li demanem res— en primer lloc, hauria de santificar el seu nom? Perquè ¿què voldria dir «santificar» en una dimensió —la del Pare— on tot és sant?

Santificar, encara que sigui un concepte molt espiritual, ja és alguna cosa en el temps, posterior a Déu, al Pare sense temps. Per tant, cal tenir-ne molta cura, ha de ser el més important que anem a fer, és una operació delicadíssima, i per això s’ha d’aïllar, de preservar i de protegir —santificar— perquè conservi tota la santedat original sense que se’n perdi ni una gota. D’aquesta manera s’entén que aquestes fossin les primeríssimes paraules de Jesús: «Que Déu santifiqui en nosaltres el seu nom en ser dit» o «Déu se santifica en nosaltres quan diem el seu nom».

Sembla que Jesús ens demana, doncs, que posem tota la carn a la graella, que despertem la consciència i l'atenció en el que anem a fer perquè està a punt d’esdevenir.

És en aquest instant imperceptible quan s'obren les portes. La consigna és breu, justa i clavada: «Pare, santifiqueu el vostre nom». És admirable: no en podem dir ni pensar res perquè no hi sobra ni hi falta res. Només ens queda callar i deixar que esdevingui si estem disposats a fer el salt, si n'estem prou enamorats. És com el punt imperceptible de la respiració quan canvia a inspiració: un no-punt, un punt cec. Allí hi ha la porta, la porta del cel. Primer dir pare i tot seguit sense perdre ni un instant i llançant-nos-hi, dir santifiqueu, perllongueu tot allò vostre que hi ha en el nom que acabem de dir, que no s'acabi mai. Només així podrem ser un amb tu.

Jesús ens ve a dir que, si bé Déu és absolut i que nosaltres no en podem saber res, sí que pot fer alguna cosa per donar-se i, com que Jesús coneix aquesta cosa i sap la transcendència que té, ens alerta, ja que serà el pas de Déu mateix en nosaltres i això ens ha de transformar. Sembla dir:

«Pare, poseu la vostra perpètua santedat intemporal que us és pròpia, també en la dimensió del nostre temps. Feu-la circular per nosaltres, per la nostra sang, ara, quan pronunciarem el vostre nom, feu-ne una processó i que puguem percebre i sentir tots els seus passos en el nostre interior».

El pas, la pasqua, aquesta sempre tan silenciosa, invisible i imperceptible Pasqua del Senyor.

Deu ser per això que l'Església estableix els «processos» de beatificació o de santificació en les causes dels sants: un procés, un deixar transcórrer per la dimensió temporal coses inaudites i intemporals. Tant se val que aquests processos durin anys, mesos o, com en el nostre cas, un temps insignificant que dura tant com llaviejar: «santifiqueu aquest nom vostre que ara direm, santifiqueu-lo, si us plau».

«El seu nom és sant» va dir la Mare de Déu abans de revelar-nos l’amor que Déu ens té.

---