Ja he escrit alguna cosa sobre això (↑). Que ara hi torni vol dir que hi he entrat com si fos per primera vegada, també vol dir que el concepte no havia cristal·litzat prou i també que la fogonada ha estat suficientment encegadora com per tornar-ne a parlar.
El lloc on es desenvoluparien els fets es pot ubicar en una terrassa d'un parc, un jardí des d’on es veu una llunyania. Aquí, restar dempeus i immòbil no costa gaire i és com s'està millor. La consciència de tot plegat —el piular d'un pardal, l'estrident ròssec amb el terra d’una llavor seca d’acàcia, una brisa i el corresponent xiulet que fa el vent quan travessa la tanca—, la consciència s'incrementa, es fa sensible al més mínim moviment i la respiració és un d'aquests moviments.
El panorama que veig —la teulada de la caseta, l’arbre, el centre de la ciutat al fons— es fixa tant que desapareix en els ulls per transparència i amb aquesta serenor em vaig fixant exclusivament en el fet de respirar.
L’alè entrant lentament pels badius, descendint a poc a poc fins al ventre d’on, fent mitja volta, en va sortint. Una, dues, tres… unes quantes vegades. D'aquesta manera la respiració, gronxant-se sense parar, va definint una zona interior que per primer cop he reconegut com a central en mi. Adonar-me’n ha estat un gran descobriment.
Quina podria ser la definiciò de centre més enllà de les definicions —«Un centre és un punt interior que equidista aproximadament dels límits d'una línia, d'una superfície o d'un cos»—? Més enllà, podem observar que totes les ciutats en tenen i també el tenen les cases, l'univers, una església, les religions, la litúrgia, les rutines, els pensaments, una conquilla, el golf de Roses, l'esfera de la terra, la persona, els dibuixos de Dürer o de Leonardo, tots tenen un centre: l’assenyalen, indiquen on és, com fa el dit de sant Joan al quadre de Grünewald.
Un centre és un lloc sagrat i tot el que és sagrat ens fa por.
Jesús fou l'encarnació del centre de totes les coses i per això ens va fer tanta por la seva presència. Es comprèn.
A aquest centre se l’ha d’estimar. Davant d'ell no hi ha cap altre tracte que valgui. Ha de rebre tota la nostra confiança i les nostres lloances perquè, de molt abans, era ell qui volia estar present en totes les estones de la nostra vida i, si no el deixàvem, emmalaltíem.
«L’Esperit de la veritat —el Centre!— el món no el pot rebre perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres» va dir Jesús.
Tindríem moltes raons per voler conèixer aquest centre, però seria més exacte dir que és ell, el centre, qui se'ns vol donar a conèixer.
Si m’endinso en la pregunta d'on és el meu centre, si em deixo banyar del tot per ella, observo que arriba un moment ineludible al qual fa por mirar cara a cara. Es tracta de quan es desfà l’últim nus que el cap havia lligat per fer valdre la seva preeminència. Adonar-se'n equival a caure en un buit sense fons ni res on agafar-se.
Aleshores ve la por i el pànic. Com si totes les pors més grans tinguessin l’origen en el terror a no acceptar una cosa tan senzilla com aquesta: que la meva respiració pugui tocar el meu centre.
El cap, la ment o la personalitat que semblava que em sostenien, ara, quan més els necessitava, s’havien esfumat i em descobria nu i indefens contemplant que el meu cap no era centre de res.
On és aquest centre que la meva respiració crea?
El centre i la respiració s’engendren mútuament. Són un acte pur de creació des del no-res.
El centre crea del no-res la respiració perquè la desitja.
La respiració crea del no-res un centre perquè el necessita.
I arriba un dia que ens diuen clarament on viuen i ens expliquen què són i quina és la seva naturalesa i com es tracten i com es toquen i com es reconeixen i com es tenen una confiança i una alegria absolutes. És a dir, ens diuen com s’arriben a estimar. Aquí es respira un aire molt diferent fet de puresa, d'innocència i de goig.
La respiració em posa cara a cara amb el meu centre i me’l descobreix.
El centre em posa cara a cara amb la meva respiració i també me la descobreix.
Quan aquestes dues coses es troben en el meu interior deixo de ser jo per passar a ser un més-que-jo o un altre-que-no-jo o un algú molt-més-exacte-jo. Per això aquest cara a cara s’ha de donar. Tot i que estem parlant d’un instant sovint breu, el sentiment que no ens en podem escapar és molt intens i per això ens esfereeix, perquè estem parlant del punt més encès i més viu de la nostra vida.
La por desapareix quan accepto el fet: que la meva respiració i el meu centre es troben, es reconeixen, s’estimen i s’epifanitzen. El millor que puc fer, doncs, és nedar amb el corrent, deixar-me acaronar per ells i gaudir de la festa.
Chorus novæ Ierúsalem
hymni novam dulcédinem
promat, colens cum sóbriis
paschále festum gáudiis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada