Una vegada van encarregar a un pintor el quadre d'una flor per a un palau. El pintor digué: «Si això és el que voleu haurem d'assumir les conseqüències. Per començar hauré d’anar a viure amb les flors». Els de palau li digueren: «No t’amoïnis, aquí hi ha tota mena de flors. Vine, mira, passeja't, toca-les i pinta des del balcó». Però ell respongué: «Si no sentís les flors amb tota la seva profunditat, com us sembla que les podria pintar? He de conèixer el seu esperit i això no es coneix amb els ulls o amb les mans com una cosa qualsevol.
»Per això hauré d'anar a viure molt a prop d'elles i amb la màxima intimitat possible. De tant en tant, potser tan sols es tractarà de fer-ho dormint o amb els ulls tancats o, d'altres, assegut al seu costat o d'altres assaborint com exhalen les aromes i els perfums. Qui sap si només perseverant d'aquesta manera podré aconseguir una petita estona de comunió estreta i silenciosa amb elles. De vegades quan siguin un capoll, d'altres quan floreixin. De vegades en estat de felicitat i d'altres de tristesa.
»Com voleu que simplement vingui al vostre palau i pinti? He de viure amb elles a tots els efectes! Amb la flor que un dia naixerà i que un altre morirà. He de saber tota la seva biografia, des del naixement fins a mort, he de percebre-les a cada moment. Em cal distingir per quines coses s'estremeixen de nit i per quines al matí quan surt el sol, però també què experimenten quan un ocell vola prop seu o un altre canta o com tremolen amb el vent de tempesta o com quan tot està quiet i silenciós.
»He de conèixer-les en la multiplicitat del seu ser, íntimament, com un amic o un participant o un espectador o com un amant. He de relacionar-m'hi, que no ho enteneu? Únicament potser llavors podré pintar-la i, així i tot, no puc garantir-vos res perquè una flor és una cosa tan vasta que no sé si m'hi veuré amb cor. Per això no puc prometre res, només puc intentar-ho». Van passar sis mesos i, com que a palau començaven a estar impacients, li varen preguntar: «Què, quan et posaràs a pintar?».
El pintor els digué: «No em molesteu. Si he de pintar he d'oblidar-me fins i tot del fet de pintar. No m'ho recordeu. Us sembla que mai podria pintar amb sinceritat si tingués algun propòsit o algun projecte al cap? Seria com actuar en una funció fent el paper de pintor, fent-ho veure. Quina ximpleria! Que no ho enteneu? No hi ha lloc per a negocis aquí, estem parlant de la veritat! No torneu més. Quan sigui ja vindré per mi mateix tot i que, com ja us vaig dir, no us puc prometre res».
A palau van esperar tres anys fins que un dia aparegué el pintor. Tot just veure’l arribar, però, li van dir: «Ara veiem per què no cal que ens pintis cap flor. Tot tu t'has tornat flor! Quan et mirem contemplem la bellesa de totes les flors que no havíem vist abans. Els teus ulls, els gestos, la manera de caminar, tots els teus moviments s'han tornat els d’una flor. Ets flor». El pintor els digué: «Jo tan sols havia vingut a dir-vos que no puc pintar cap flor perquè la persona que la volia pintar ja no existeix».
El conte és una versió d'un relat d'Osho.
diumenge, 30 d’abril del 2023
Un conte
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada