El gran estremiment

Estampa de Mīrābāī

Vós sou el meu Déu, de bon matí ja us cerco. Tot jo tinc set de vós i per vós es desviu el meu cor com terra eixuta sense una gota d'aigua. Jo us contemplava al santuari i us veia gloriós i poderós. L'amor que em teniu val més que la vida i per això els meus llavis us lloaran. Que tota la vida us pugui beneir i alçar les mans lloant el vostre nom. Saciat del bo i millor us lloaré amb el goig als llavis perquè vós m'heu ajudat i soc feliç sota les vostres ales. La meva ànima s'ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà. Sl 62

Aquest salm expressa una manera de fer i de ser tan absolutes que no deixa escletxes ni admet comentaris. El ser que diu aquestes paraules és total. La totalitat és el seu jardí i totalment enamorat i entregat està qui les va escriure. Per a ell no hi ha cap més univers que aquest. Aquesta és la única manera que té de veure les coses. Aquí, les coses no es poden ajornar ni limitar ni imitar gens diu l'enamorat.

Mīrābāī (1498-1546) va ser una princesa, poetessa, compositora i asceta, les cançons de la qual són populars a l'Índia. Segons la llegenda, va dedicar la seva vida a Krishna, acollint sadhus i pelegrins al seu temple privat. En els cants al·ludeix als atemptats que va patir, tots miraculosament fallits i, quan una delegació de bramans va intentar fer-la tornar al país del seu marit, ella va desaparèixer.

Tot això ho dic amb un llenguatge àrid, impregnat del saber de la ciència. Parlo en prosa. No parlo poèticament. No puc. Com parlaria poèticament un científic que és algú que excava i furga la significació de les paraules? Algú que no es preocupa de les flors. Cava i excava i busca les arrels. Fins i tot quan parlem de coses espirituals les paraules estan impregnades d'aquesta pesantor.

No pot ser d'una altra manera, però aquesta mateixa reflexió ja ens indica la possibilitat d’un altre tipus de llenguatge. Mīrābāī, per exemple, parlaria un llenguatge diferent. Balla, canta i escriu cançons perquè està ascendint cap a les flors. A la florida no s’hi arriba sense ballar o cantar, sense celebrar la vida mateixa. Mīrābāī estima la vida perquè ascendeix, perquè s’eleva.

Una llavor es belluga, un arbre creix, les estrelles es mouen. Per què? Han d'assolir algun objectiu prefixat? Acompleixen alguna ordre? Són robots? No. Es mouen pel sol fet que són energia que es mou. L’energia pura no pot fer res més que moure’s i cada pas el fa cap al desconegut. La vida d'aquesta manera es torna un gaudi i és extàtica perquè el que és vell no torna mai.

Cap matí és igual, mai es repeteixen els instants. «Ara», cada vegada, és una sensació única i un estremiment pur. Aquest gran estremiment és el que crea la dansa de Mīrābāī i els seus cants. Amb aquest estremiment fa que cada instant esclati en una cosa nova. És com la visió del salm que, si es dona, pot ser reveladora, però només ho serà pel que fa a un mateix. Ella sola, la visió no és res.

Quan algú dubte de si una visió és real o no caldria preguntar-li «Real per a qui?». Per a Mīrābāī era tan real que la mateixa visió la va succionar fins a no deixar-ne ni rastre. Per això, quan va ser enverinada, no li va afectar el verí perquè quan el bevia ella, com a Mīrābāī, ja no existia. Fins i tot el verí necessita d'algú per mostrar la seva efectivitat. Sòcrates també va ser enverinat.