Siguem-lo, doncs

«Tirant supplicà al Mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra.»

Si donem per real el nostre espai interior com un lloc de treball, si veiem com es despleguen i floreixen aquests camps dins nostre, no és estrany de pensar en la presència d’algú que, invisible als ulls exteriors, ens guia des de les més silencioses profunditats. Tots tenim aquest guia, però la seva guia no la fem servir pràcticament mai.

Fa tant que no la utilitzem que ni en som conscients. Què diu aquesta guia? I el guia, qui és? On és? Hi és sempre?

Quan deixem de pensar aflora el que de nosaltres és intern o ens internem en aquesta floració. Com que no pensem, les coses discorren soles i tot va bé. És com si dins nostre hi hagués aquest guia que està operant, fins i tot malgrat nosaltres mateixos perquè, fins aquí, la raó ens havia encaminat malament i el pitjor consell que ens podia haver donat era que no creguéssim en aquest guia. 

Una màxima diu: «La consciència és l'esperit del guia que cadascú té dins seu. Sigues-lo, doncs.» 

Quan alguna cosa és autèntica només pot venir de l'interior. Ens puja des del melic. Podem sentir el seu flux i l’escalfor com ascendeixen. En canvi, quan alguna cosa la pensem, ho fem a la superfície, al cap, i després la fem baixar. Quan és el guia interior qui decideix alguna cosa, ve del nucli més profund del nostre ésser i puja borbollant pel nostre interior fins que arriba al cap. 

La ment, però, només la rep perquè no li és pròpia, ja que ve de més enllà d’ella. 

Per això, per a la raó, qualsevol cosa d'aquestes mai no serà prou digne de confiança, perquè apareixerà de sobte, pel darrere i sense donar explicacions ni avisar prèviament, sense aportar cap prova. La raó només podrà arribar a saber que puja en forma de bombolles. Com més ens preocupem, menys competent podrà ser aquest nostre guia interior. No ens preocupem, doncs. 

Imaginem que ens perdem. El millor que podem fer és seure sota d'un arbre i deixar que els pensaments cessin.

Esperem, no pensem, no creem el problema, tan sols confiem. Quan sentirem que no tenim cap pensament és quan ens hem d’aixecar i caminar. Aleshores, on sigui que ens porti el cos, deixem que hi vagi. Siguem-ne tan sols testimonis. No interferim. D’aquesta manera el camí que havíem perdut el trobarem fàcilment. L'única condició, però, serà la de no permetre que la ment interfereixi.

S’explica que Marie Curie estava obsessionada per trobar la solució a un problema matemàtic. 

Va fer tot el que va poder fins que se n’atipà. Havia treballat durant setmanes i no havia aconseguit res. Estava desesperada. Una nit, exhausta, es va adormir i en somnis se li presentà la solució. Es va desvetllar i la va escriure tan esquemàtica com era. Va tornar al llit i al matí quan es va llevar, va quedar perplexa perquè la conclusió era exacta i no sabia com l’havia aconseguida. 

Com que no havia escrit res del procés ni del mètode aleshores es va concentrar a trobar-los i això fou fàcil de fer perquè tenia la conclusió a la vista. 

Va guanyar el premi Nobel arran d'aquest somni. Quan la ment s'esgota i no sap què més pot fer, es retira. En aquesta retirada, el guia interior pot donar indicis, pistes, claus. Les escriptures quan parlen d’un guia —un mestre de carn i ossos, extern a nosaltres— diuen que només és útil per ajudar-nos a trobar el nostre. Un cop ens ha acompanyat a descobrir-lo, la seva tasca ha acabat. 

No podríem assolir directament la veritat mitjançant algú fora de nosaltres, ni que fos aquest mateix mestre. 

Amb ell tan sols podem arribar al nostre guia que és l’únic que ens hi pot portar. Només així la veritat pot ser del tot fiable, perquè haurem estat nosaltres que l'haurem descobert. El mestre només és un representant, un substitut. Ell també té el seu guia interior. Per això ha pogut percebre el nostre. Tots dos han vibrat en la mateixa longitud d'ona, la mateixa sintonia i la mateixa dimensió. 

També nosaltres, quan haurem trobat el nostre, podrem mirar a algú altre i sentir el seu. Tot el guiatge haurà consistit a conduir-li perquè pugui avançar sol.

Hi ha peixos, per exemple, que la mare mor immediatament després de pondre els ous. Aleshores el pare els fecunda i també mor. Els ous romanen sols sense mare ni pare i així maduren fins que en neixen uns altres. Aquests nous peixos no saben res ni dels seus avantpassats ni d'on eren. Encara que visquin en una zona específica del mar aniran, però, allà d’on van venir els pares per a pondre. Tornen a l'origen.

Quan estiguem, doncs, desconcertats per algun problema i no vegem com sortir-ne, no pensem. 

Simplement, mantinguem-nos en un estat profund, tranquil i quiet, sense pensaments, i deixem que aquest nostre guia interior parli confiadament. Al principi potser ens espantarem o ens sentirem insegurs, però a mesura que arribem a conclusions i truquem a la porta adequada, agafarem ànims i ens omplirem de confiança. Quan aquesta confiança arribarà, ens serà donada la fe. 

La fe de les religions consisteix en la confiança que hem de tenir en el nostre guia interior. 

Els seus ensenyaments gairebé tenen aquesta única finalitat: que siguin els fidels qui trobin el seu guia personal. Siguem, doncs, creients nostres, perquè quan ens decidim a anar fins al més profund arribarem a l'ànima mateixa de l'univers. El nostre guia interior forma part del guiatge diví. Quan el seguim, seguim Déu, però quan ens fem cas a nosaltres estem complicant les coses sense saber què fem. 

Potser pensem que som savis, però no és així. La saviesa ve del cor, no de l'intel·lecte. 

La saviesa ve de la profunditat més íntima del nostre ser, no del cap. Tallem-nos-el, si cal, però visquem en el ser, ens porti on ens porti el nostre guia. Fins i tot si és per perills o a la mort, anem-hi, perquè aquest serà el millor camí per al nostre creixement. Seguim-lo, confiem-hi i avancem amb ell. Perdem el cap i abandonem-nos al guia. El tenim molt a prop, al costat. Ens estima.