L'ull interior

«Es inuisible als ulls corporals.» R. Llull, Felix.

L’anatomia ens diu que entre les celles i dins del cap hi tenim una glàndula que és una de les parts més misterioses del cos. Aquesta glàndula anomenada pineal o epífisi, es correspon amb el tercer ull de les tradicions orientals. En diuen Shivanetra, l'ull de Shiva.

Heròfil, al segle III aC la va vincular amb les funcions valvulars reguladores del flux del pensament. Galè, al segle II dC la va descriure i l'anomenà konarium —conus de pinya— denominació que ha perdurat juntament amb la de pineal —pinea, pinya en llatí—. Descartes, el 1633 la qualificà de «tercer ull» en el treball De Homine perquè segons ell constituïa el correlat físic de l'ànima. 

Entre els dos ulls, doncs, i cap endins, hi tenim aquest ull interior que generalment no està operatiu. Hi és, pot funcionar en qualsevol moment, però normalment no ho fa. Cal fer alguna cosa per obrir-lo. No és que sigui cec, simplement està tancat. 

Hi ha una coherència en tot això. Si tenim dos ulls per a gestionar el nostre exterior és lògic que també en tinguem algun per veure les coses del nostre interior. Sense ell no seria possible, per exemple, la contemplació del món espiritual, místic o religiós l’essència dels quals no és visible amb els altres dos ulls. 

Si volem ubicar-lo, tan sols hem de tancar les parpelles i centrar l'atenció entre les celles, enfocant els ulls al mig, com si estiguéssim mirant però tancats i posant-hi la màxima atenció. Diuen que aquest és un dels mètodes més senzills i efectius per quedar atents i fixar l’atenció, ja que difícilment podem estar-ho tant en cap altra part del cos. 

Aquest ull o aquesta glàndula absorbeixen l'atenció millor que res. Són un imant molt poderós. Per poc que hi parem atenció, podem observar que fàcilment els dos ulls hi queden hipnotitzats, fixos. No es poden moure i es fa difícil desviar-ne l'atenció. Aquest tercer ull capta, xucla com una esponja i força l'atenció de manera magnètica. 

Hi ha relats que expliquen que l'atenció és el seu aliment. Té gana perquè segons aquestes tradicions està afamat de viure i de veure-hi des de fa moltes generacions i torna a la vida perquè li donem menjar, és a dir atenció. Si sabem que l'atenció és aliment per a ell i percebem com la nostra és absorbida, estar atent deixa de ser difícil. Només cal conèixer una mica quin és el punt on és. Quan estiguem a prop, de sobte els ulls ens quedaran fixos i quan sigui difícil de moure'ls, serà el senyal que l'haurem trobat. 

Centrats en aquest ull, entre altres coses, podem percebre un fenomen una mica estrany, però significatiu: veurem com els nostres pensaments o imaginacions o projeccions o il·lusions o records, van per davant de nosaltres i ens convertim en un testimoni seu. Discorren, com si els veiéssim en una pantalla, com si no fossin nostres, i nosaltres ens convertim en espectadors seus. Normalment, no som testimonis dels pensaments perquè hi estem identificats del tot. Si ens ve el mal geni, ens tornem ira. Si es desperta un pensament o una il·lusió, ens hi fusionem i ens movem amb ells. Ens convertim en ells mateixos prenent la seva forma. Quan ve l'avarícia ens tornem avars. Ens podem identificar tant amb un pensament que no quedi gens d'espai entre ell i nosaltres. 

Però si ens concentrem en aquest ull interior, ens convertim en testimonis de tot. Amb aquest ull podem veure que els nostres pensaments i les nostres imaginacions que es mouen com núvols pel cel o com gent que passa pel carrer. No hi estem identificats com quan ens recolzem a una finestra i mirem el cel o el trànsit. Ens mantenim distants i indiferents —desagafats— com qui observa les coses des d'un turó. Així, si ve l'enuig, el podem mirar a tall d’objecte. Ja no sentim que som nosaltres qui estem enfadats. Percebem que estem envoltats per un núvol d'ira, però nosaltres no la som. I, si no la som, la ira es torna impotent, no ens pot afectar i restem impertorbables. La ira vindrà una vegada i una altra, però nosaltres romandrem centrats observant-la. 

L’ull interior, de la mateixa manera que fa interiors tots els nostres altres sentits —l'oïda, la vista, l'olfacte, el tacte, el gust interiors— també ho fa amb la respiració. Gràcies a ell podem sentir la vibració subtil i delicada, la forma i l'essència mateixa de la respiració. La «forma» i «l'essència» de la respiració volen dir que quan respirem, no estem respirant només aire. La ciència ens diu que respirem oxigen, hidrogen i altres gasos que, combinats, fan l'aire. Diuen que estem respirant aquest buf i que gràcies a ell som vius. 

Però l’ull interior veu que aquesta exhalació és només un vehicle, no és l'autèntica respiració. En realitat, el que respirem, allò que realment ens dona vida, molt més que l’oxigen, és la vitalitat espiritual, l’alè de vida invisible del qual l'exhalació només és el vehicle i aquest alè és el contingut. Encara que no en siguem conscients estem respirant bàsicament alè espiritual, no només aire. L'aire —el recipient— és material, però dins seu s’hi mou alguna cosa molt subtil i immaterial. 

Els dos ulls veuen el que és finit. L’ull interior veu el que és infinit. Els dos ulls només poden veure matèria. L’ull interior veu el que és immaterial. Amb els dos ulls mai no podríem sentir ni veure l'energia, només podem veure matèria. Però amb l’ull interior l'energia es pot veure i escoltar. 

Diu un salm: «Feu-me escoltar el vostre amor a punta de dia».

«Ull de poeta», a les Illes, és el nom de la planta Caliopsis tinctoria.