No ho puc entendre

«És admirable com ho sabeu tot.
És tan admirable que no ho puc entendre.» Sl 139.

No ho puc entendre, diu el salm i amb això fa referència a les coses inconcebibles que són les que no es poden entendre. L’admiració portada més enllà d’ella mateixa no es pot entendre perquè desapareix com a tal.

En desaparèixer, però, tot i que ens semblava que era el grau més alt, net i extàtic que podíem tenir davant Déu, què ens queda? Res si no és allò que ja no està fet per a l’enteniment i que no és cap cosa ni lloc ni ningú, i que, per això, no ho podem entendre.

Excurs

Que les paraules signifiquin o que «vulguin» dir coses és un problema. Per això no ens en podem refiar mai del tot. L’«admirable paraula» i la paraula «admirable», per exemple.

Exercicis, paraulògics, embolics i distraccions per provar de no perdre en cap moment una proximitat més o menys esfumada per l'inevitable dia a dia, tot i saber que de la proximitat no en podem dir res: allò que expressem amb el llenguatge no es pot comunicar amb el llenguatge... o sí?

Per què ens maregen tant les paraules?

Perquè tenen aquesta obligació fins que ens tomben. Les epístoles de sant Pau, per exemple, maregen i semblen ser escrites amb aquesta intenció: fer-nos veure que els nostres són raonaments de formigueta i que amb ells no arribem allà on en el que fons volem arribar. D'aquesta manera ens fan evident aquest lloc on arribar i no ens en podem escapar. No és fàcil.

És entrar en les entranyes de la paraula, com ho fa el salm en un exercici de regressió prenatal:

«Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare. Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable, és meravellosa la vostra obra. Tot jo us era ben conegut, res de meu no us passava per alt quan jo m'anava fent secretament, com un brodat, aquí baix a la terra.»

Podem contemplar diàfanes totes les forces i contradiccions d'una paraula com si fossin els fils d'aquest brodat que actuen, contagien, empenyen o frenen.

Hi podrem observar els circuits i les forces que l'estiren o la decanten. És un pes feixuc perquè al llarg del dia diem, sentim, veiem o llegim moltes paraules, totes elles amb aquests tensaments forts i no ens podem permetre el luxe de passar-ne cap per alt. Són o han estat aquí. Jo les he sentides, dites, vistes o llegides. Aquestes i no unes altres. No ho puc negar. Qui sap si és per això que els monjos, més que dir-les, les canten i així no es maregen.