L'escala de Jacob

Cada dia per agafar l'autobús havíem de pujar un carrer (Feijoo) amb quatre trams d'escales mecàniques seguits. Si un les ha d'utilitzar sovint, el temps que triguen a fer la pujada de vegades es fa llarg o avorrit o s'omple d'ansietat o no s'acaba mai. És un temps mort. Un standby. Un lapse. Un encara no. Un no-temps i per això de vegades convida a pregar. Un va, simplement és portat.

       Doncs bé, durant una temporada el joc consistí a comprar una capseta de fusta on posar-hi totes aquestes estones de les escales. Anar guardant aquests temps amb molta cura com qui guarda una cosa preciosa que ha de madurar, ben plegats dins l'estoig. Aquests temps tenen un temps propi, un tempo molt delicat per on entren coses misterioses, silencioses i grans. Són uns tempos importants però minúsculs. Tant que en apareixer s'esvaeixen a l'instant i amb ells desapareix el missatge que portaven.

       Sumar, doncs, aquests tempos i «guardar-los» va ser el tema d'aquella temporada. Fer-ne una mena d'asignatura. Anar-los recordant en la  seva volatilitat. Demostrar que  no era veritat que aquells fossin «temps morts» i per això no podien caure en l'oblit. Moltes vegades eren la porta mateixa del cel. Algun dia donarien el cant. Algun dia ens ho explicarien. Ara, dins la capsa, deixaven de formar part del temps per reposar i acumular-se i fermentar i engrandir-se en el secret fins que un dia, tot d'una, m'elevaran a altures impensades, quan obriré el cofret.