Mentre pujava pel tram d'unes escales mecàniques tan sols ocupat per mi he tingut un sobresalt, un ensurt: algú m'havia tocat i no hi havia ningú. Qui o què havia passat?
La descàrrega elèctrica, l'esgarrifança m'ha pres de tal manera que m'ha paralitzat. El contacte ha estat finíssim o gairebé imperceptible i, potser per això, també molt intens.
En arribar a dalt de les escales m'he girat i he vist que «allò» havia estat provocat pel contacte amb un brot que de nit s'havia desfermat i que havia travessat la cinta del passamà de l'escala per tocar-me.
M'ha quedat una sensació forta. Una sorpresa. Un «no ho hauria dit mai».
M'ha quedat el record del pas d'un fil d'or finíssim que, incandescent, recorria totes les meves fibres.
M'ha quedat la mateixa sorpresa del salmista: «Senyor, què és l'home per a fixar-vos-hi? Què és un mortal perquè el tingueu en compte?
«No pot ser, no pot ser» em repetia mentre em girava per fer la fotografia. Havia estat reconegut, esperat, escollit i tocat per aquest brot d'herba a primera hora del matí. Semblava dir-me: «Adéu. Quan siguis lluny d'aquí recorda't del bany d'or de la meva rosada».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada