Estar prop d'un mestre vol dir tornar-se passivitat pura per poder absorbir tota la veritat que ell t'ha de donar, sense fer soroll, en silenci ja que quan et tornes passiu no és que no preguntis, és que ni tan sols sabries què o com o per què preguntar. I si no hi ha pregunta, només pots fer una cosa: esperar.
A la veritat s'hi arriba silenciosament. Esperes i ella arriba perquè la veritat et busca com l'aigua busca la profunditat del terreny i llisca avall fins que troba un lloc i es converteix en llac. La veritat et troba.
Per això ningú no truca a la porta d'una església. T’hi has d'atansar tan silenciosament que no se't sentin les petjades. Has d’entrar-hi com un no-res, com si no haguessis vingut o, encara millor, has de confiar i entrar quan s'obri sola. És preferible seure i esperar al pedrís de l’entrada perquè la porta sap millor que tu quan s’ha d’obrir i el mestre que hi ha dins també.
Trucar a la porta seria una grolleria i encara ho seria més preguntar-li res al mestre. Seria desconsiderat perquè ell no t’ha d’ensenyar res, no és cap «professor». Preguntar-li alguna cosa seria tant com no haver reconegut la seva veu de mestre. El mestre és l'encarregat de treure del més profund del teu ésser un tresor i, fins que no estàs preparat, no ho podrà fer. No pot donar perles als porcs. El mestre ha d’esperar que desapareguis del porc, que hagis despertat.
La relació entre mestre i deixeble no té res a veure amb el sexe o amb violacions. Al contrari, és l’amor més profund que es pot tenir perquè no és una relació entre cossos o de plaer o de sentiments. És una relació entre dues ments, entre dos amics en una harmonia espiritual molt especial, subtil i plena de secrets.
La religió és amor, és persuasió, és espera silenciosa. És preparar-se a un mateix perquè quan arribi el moment hi hagi harmonia, tot caigui al seu lloc i la naturalesa obri la porta.
I quan això té lloc ja estàs preparat perquè la teva paciència no és temporal sinó d'eternitat. Ja no esperes res. Simplement esperes, perquè l'espera és bonica, l'espera per ella mateixa és una gran meditació, un èxit immens, una perla. Quan l'espera s'ha tornat tan total, tan intensa o tan completa que el temps desapareix, adquireix una pàtina d'eternitat. Llavors simplement et mantens preparat i ni tan sols n'ets conscient. La mateixa consciència seria un impediment —una grolleria— que delataria l’animal que en tu encara hi ha espiant amagat.
És en aquest sentit que qualsevol pregunta seria una agressió. La totalitat sempre és silenciosa, sense conflictes, serena, tranquil·la i recollida. És una unió profunda. Esperant prop d'un mestre s’aprèn a estar quiet: un centre immòbil que espera assedegat i famolenc sentint la set i la fam en cada fibra del cos però esperant perquè sap que el mestre coneix amb precisió quan serà el moment.
No cal trucar. És ell qui truca. No cal preguntar, tot i que la temptació de deixar-ho córrer sempre hi serà perquè, qui no es preguntaria què hi fa aquí perdent el temps aturat com un estaquirot?
Però no, no perdem el temps perquè esperar és el millor que podem fer-ne del temps. Potser tota la resta sí que sigui perdre'l però esperar no, perquè esperar és oració, és meditació, esperar ho és tot. Tot passa per l'espera.
M'agrada tornar a rellegir aquest tros:
ResponElimina«Estar prop d'un mestre vol dir tornar-se passivitat pura per poder absorbir tota la veritat que ell t'ha de donar, sense fer soroll, en silenci ja que quan et tornes passiu no és que no preguntis, és que ni tan sols sabries què o com o per què preguntar. I si no hi ha pregunta, només pots fer una cosa: esperar.
»A la veritat s'hi arriba silenciosament. Esperes i ella arriba perquè la veritat et busca com l'aigua busca la profunditat del terreny i llisca avall fins que troba un lloc i es converteix en llac. La veritat et troba.»
Me'ls he guardat. Gràcies!