Cansat em vaig mig adormir a un banc que hi havia en un revolt del camí d'un parc solitari i, en l'entreson, mentre la respiració s'anava enlentint, l'atenció es va anar centrant en els intervals que feien els pulmons quan s'aturaven, quan canviaven i deixaven d'inspirar, quan detenien el pèndol abans de començar a espirar.
Recordo que en un d'aquests moments de no-alè —un no-moment, per tant— les qualitats més subtils de la meva creativitat esclataren i, amb gran alegria es desplegaren lluminoses en configuracions delicadíssimes que s'anaren infiltrant pels porus de la pell omplint-la de dolçor i de lleugeresa. Era el cel que em prenia en braços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada