La mentida

Li vaig dir: «Correm, que a casa teva es cala foc». Aquestes paraules van ressonar tan fort dintre seu que immediatament va entendre la situació en tota l'envergadura. No vaig haver de dir-li res més. Simplement em vaig posar a córrer i ell em va seguir.

Però vet aquí que quan arribàvem va veure que la casa no cremava i, en adonar-se'n, el seu enuig va ser tan gran que no va tenir ni esma de preguntar-me per què l'havia enganyat ja que el significat el tenia davant els seus ulls. El CEL era allà.

Després m'ho va agrair, però qualsevol mentida hagués servit. La mentida tan sols va ser un truc, una estratagema per treure'l fora d'aquella mena d'autisme que l'estava consumint per fer-li viure l'instant, per fer-li oblidar passat i futur.

L'èmfasi no estava en el mètode —la mentida— sinó a que saltés d'un cop, ara i aquí, a un «ara i aquí» qualsevol. Em va dir rient: «Aquell dia vaig descobrir que la mentida no era la responsable que l'exterior fos allà: prèviament ja hi era!»