Ostres ostres

Bon dia, ostres, quin bon dia el del senyor del bastó! No hi ha paraules per explicar-ho. No m'ha donat temps ni d'enfocar els ulls per veure exactament qui era. Tan sols m'he pogut girar per tornar-li la salutació que he fet amb molta alegria. Portava un bastó que picava ferm a terra, pam pam. Devia tenir uns noranta anys però semblava més jove. Anava amb barret i calça curta. Potser era algú a qui fa temps vaig saludar un dia per primer cop a la plaça. Qui era, qui era? No sé com es diu. Ell, però, m'ha reconegut. La salutació ha estat sonora, clara, neta, en català d'una boca castellana i del tot inesperada. M'ha ben tret de l'absorviment. Bon dia, bon dia, ostres si l'haguéssiu sentit.