La sorpresa

Quan he creuat el carrer m'he adonat d'una flor comuna, ordinària, una flor d'aquestes que n'hi ha per tot arreu. L'he mirada. En realitat era la primera vegada que la mirava perquè era una flor molt corrent, massa normal. Sempre se'n veuen per aquí i per això mai me n'havia preocupat. L'he mirada i la sorpresa ha fet acte de presència. Aquesta primera trobada amb la flor, amb aquesta flor corrent, s'ha convertit en una cosa singular. M'ha vingut al cap que ella sempre havia estat aquí esperant-me però que jo no l'havia mirat mai. He sentit pena i li he demanat perdó. Algú que venia, en veure'm parlar, m'ha preguntat si em passava alguna cosa. Li he dit: «Acabo de veure una cosa molt poc comuna en aquesta flor tant comuna: la flor m'estava esperant des de sempre i jo no ho sabia, però avui ens hem trobat. La flor ha deixat de ser corrent. Jo he penetrat en ella i ella en mi.»

La sorpresa d'una cosa corrent. Un còdol, per exemple, pot ser causa de sorpresa per a un nen. Per a nosaltres no ho és perquè s'ha convertit en una cosa corrent. Qualsevol cosa poc corrent, doncs, qualsevol cosa extra o que has vist per primera vegada pot ser el desencadenant de la sorpresa si hi estàs prou obert. Si ets allà, si la teva presència hi és de tot, el fenomen de la sorpresa es pot donar. És veritat que de sorpreses en té tothom però potser no són interpretades com el que realment són: portes o finestres o besllums. No tothom és conscient que «aquella» era una sorpresa destinada exclusivament a ell, però la sorpresa hi era. I aquest «succeir» de la sorpresa és causa d'una inevitable recerca espiritual. Com aniries a la recerca d'alguna cosa de la qual no n'has tingut cap besllum? La sorpresa és la besllum. Com si haguessis aconseguit veure per un instant tot allò que és còsmic i haguessis mirat al seu interior. Després d'una sorpresa, poc o molt mai no ets el mateix. Alguna cosa t'ha penetrat, alguna cosa meravellosa d'un altre món t'ha estat afegida. No ho podràs evitar.