Conversar

---

«Conversar» ve del llatí conversari que significa «viure o donar voltes o passejar acompanyat (no sol)». Els components lèxics són el prefix con- (completament, globalment) i versare (girar, donar voltes). Paraules semblants: conversa, tergiversar, versar o vers.

Andrei Rubliov va il·lustrar amb molta precisió què és conversar en la icona de la Trinitat.

Si mirem els sinònims de conversar ens trobem amb parlar, enraonar, deliberar, xerrar, conversejar, discutir, departir, dialogar. Així podem comprovar el matís tan precís i subtil que té aquest verb. Efectivament, conversar no és xerrar, etc.

Conversar comporta una confiança prèvia, l’aparició d’una taula, la presència molt present d’uns convidats. Conversar es fa amb el cor i al cor, glatint. No hi ha presses en una conversa. Els convidats no marxaran mai, n'estem segurs. Hi ha, també, una seguretat prèvia. Una seguretat que es percep quan és rebuda i és donada al mateix temps. La seguretat de la confiança. Hi ha les mirades que ni gosen mirar. Hi ha els secrets. Hi ha moviments imperceptibles de les mans i dels dits. Hi ha els vestits que són ales. Per conversar no cal dir res perquè ja se sap tot de tothom. Conversar és un passeig a la vora d'un riu. Tot i que són moltes les melodies populars que evoquen aquest «estat de conversa», la peça de Dvorak coneguda com Humoresca núm. 7 em sembla que descriu especialment aquest «estat» tot passejant sense cap obstacle de les coses com són.

«Nostra autem conversatio in caelis est» (↑) La nostra conversa és al cel però també és amb el cel!