Ni remòtament no ens hauríem pogut imaginar mai

---

«A tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima i així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».

Aquestes paraules les va dir Simeó quan Maria i Josep presentaren Jesús al temple, però les preguntes que em faig són: Quins són aquests sentiments que molts tenim amagats al cor? Com és que només una espasa traspassant l'ànima d'algú que no sóc jo els pot revelar? Què vol dir revelar?Només sabem que estan amagats, no en sabem res més. De fet, vivim sense saber-ne res. Els dies transcorren i seguim sense saber, com si no passés res, amb tota la parsimònia del món. Adormits? No ho sabem. És el nostre estat habitual. Ni tan sols ens preguntem si nosaltres els hem tingut mai aquests sentiments. Nosaltres vivim com si no haguessin existit. Ja vam néixer així. Anestesiats? Amnèsics? Nosaltres no sabíem. Però va arribar el dia de l'espasa que ho canvià tot.

Tots hem tingut alguna vegada sentiments amagats que amb el temps els hem sabut portar a la consciència però aquí potser no es parla d'aquest tipus de sentiments que es poden verbalitzar o manifestar. Aquest tipus de sentiments no els cal una revelació, són sentiments «temporals». Amb una manifestació o un record n'hi ha prou. Així doncs, quins poden ser aquests sentiments «revelats»?

Quan era jove em va tocar de viure en un campament durant molts anys. Allí féiem vida i treballàvem un grup de persones. Era un lloc aïllat, amb gent que teníem la mateixa característica: la de cansats i afeixugats, però que no ho sabíem perquè era l'estat natural d'aquell lloc. No hi havia res més res. Desolador? No, ni tan sols això, perquè no teníem amb què comparar-ho. L'estat de cansat i afeixugat era tan natural com respirar.

Ni remòtament no ens hauríem pogut imaginar mai, però, que algú hagués pogut dir allò que un dia vam trobar escrit en un paper que feia tentines amb el vent. No, no recordàvem que ningú ens hagués dit mai paraules com aquelles que ara llegíem per primer cop i que per això no en podíem saber res. Havíem nascut així i aquí. Era normal i a tothom li passava.

Era un paper anònim, plegat, silenciós, damunt un pedrís de ciment a la vora d'un camí. Ningú no en feia cas. Qui desplegaria o llegiria aquell paper vell i arrugat? Doncs bé, al paper hi havien copiades a mà aquestes paraules:

«Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor i trobareu el repòs que tant desitjàveu perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera».

Aquell dia vaig comprendre que aquest era el meu sentiment amagat: el de cansat i afeixugat i aquell mateix dia vaig decidir de «vindre-hi», d'anar-hi cap a ell.