La porxada d'entrada de l’edifici on visc la protegeix una porta de ferro amb aquest avís: «Cerrar la puerta sin dar golpe». Sin dar golpe són les tres paraules que queden més a la vista. Sense fer soroll, com si no féssim res o ni brot.
Podria ser un retret com quan diem per exemple: —Ets un dropo, et passes la vida sin dar golpe! Però el tema no és fer o no fer res de profit sinó que remet a una actitud més profunda que es manifesta en fets com no cridar, no alçar la veu, no fer-se sentir pels carrers, no trencar la canya que s'esberla, no apagar la flama del ble que vacil·la. Aquest seria el model espiritual de fons que hi hauria darrere aquest «gens ni mica» en res, de res ni per a res. De puntetes, sin dar golpe. Silenci absolut.
Is 42. Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s'ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s'esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions. Jo, el Senyor, t'he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t'he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada