La paraula admirar (contemplar amb plaer) ve del llatí admirari (meravellar-se), compost amb el prefix ad- (cap a, aproximació) i el verb mirari (admirar-se), d'on tenim el nostre mirar. Mirar deriva de mirus (meravellós) que ens ha donat paraules com miracle o meravella. S'associa amb l'arrel indoeuropea *(s)mei (riure, sorprendre).
És encisador l'equilibri geomètric d'aquesta làmina que s'afegeix al mateix sentit que tenen les dues anteriors. Aquí, però, hi actua aquesta pregunta: ¿Nosaltres podem fer alguna cosa per accedir al cel, a la palmera, a l'arbre de la vida, als seus fruits? ¿Com?
En el cas de la geneta hi predominava l'astorament, la paràlisi hieràtica davant del que veia o vivia. En el cas de l'altra làmina ens trobàvem immersos en una respiració tan natural que feia fluctuar l'espai de la pàgina amb les figures com gotes de mercuri ballant damunt seu.
En aquesta làmina hi veiem aquell sol “que ve del cel” en forma d'arbre esplendorós. Amb la seva bellesa ens captiva i ens repta a enfilar-nos pel seu tronc d'or fins a collir-ne els fruits. El giny que s'utilitza per a aquesta tasca és molt simple i molt “trinitari”. Fa pensar en com es donen les coses en nosaltres mateixos. Una part (un ‘ell’) estira una corda enfilada a un ganxo clavat al tronc, per elevar l'altra part (un ‘ella’, una ànima) que, deixant de tocar amb els peus a terra i amb les eines a la mà, es disposa a la collita. La humilitat, la nuesa, la petitesa i la simplicitat són el mitjà d'ascens per aquests dos personatges com nens petits que juguen i que, de tan prims semblen fondre's amb la mateixa atmosfera de l'univers que els respira.
Un treball seriós, historiat i semàntic, d'aquesta làmina del Beatus, el podeu llegir clicant aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada