Contemplar ve del llatí contemplari (mirar amb atenció un espai delimitat). Hi trobem la preposició cum (companyia o acció conjunta) i templum (temple o lloc sagrat des d’on veure el cel). El templum era un espai on els àugurs observaven el vol dels ocells —els auguris— per a determinar-ne la consagració.
La paraula templum s'associa a l'arrel indoeuropea tem- (tallar), en el sentit que els àugurs parcel·laven el cel en sectors per a observar-hi el vol dels ocells i determinar, així, si aquest vol els donava un auguri favorable. Contemplar era un vocable tècnic de la llengua augural que feia referència als exercicis d'observació per a triar un lloc on establir un santuari. Podia ser una clariana al bosc, que s'escollia com a espai avantatjós per fundar-hi una ciutat, etc. Calia inaugurar-ho. Es consultava als déus per a veure si l'elecció era correcta i l'espai favorable. Això comportava ‘prendre auspicis’ (observació de les aus) i de vegades també practicar l'haruspicina (estudi de les entranyes de l’animal sacrificat).
Es delimitava la superfície del lloc a consagrar i els àugurs ‘tallaven’ teòricament l'espai de cel quadrat immediatament superior. Aquests espais, tant el del cel com el de la terra, rebien el nom de templum: ‘espai acotat o seccionat’. Els perímetres solien traçar-se ritualment amb una arada. Aleshores es ‘contemplava’, és a dir, s'observava globalment aquest espai de cel per a veure què hi feien els ocells. Si les aus sobrevolaven des de l'esquerra, era un mal auguri, si ho feien des de la dreta, era bo. Si n’hi havia de negres eren ‘ocells de mal averany’ i, perquè tot anés bé, calia que fossin blancs. Es tenia en compte les espècies, el nombre, si eren parells o senars, etc. Amb tots aquests auspicis els àugurs dictaminaven si el que havien observat era favorable i llavors es consagrava definitivament el lloc com a santuari o la fundació d'una població.
Aquesta làmina expressa la mateixa relació que tenia la geneta amb el sol. L'aprofundeix i entra perfectament en els paràmetres que acabem de donar sobre què podia voler dir contemplar. En aquest cas la vinguda del sol està tan ben explicada que, segons com, dona vertigen de veure la postura de Jesús tan entregada i tan ben representada. Aquí, les distàncies i les proximitats en l'espai del pergamí respiren un aire sagrat, immens i tranquil. Aquí s'hi està bé.
A la part de baix hi som cinc de nosaltres. Tres de nosaltres, amb dos dits indiquem que estem a dos dits, a tocar d'aquell que tant ens estima. El veiem. El respirem. El cinquè personatge, el de la cua, no és que tingui el bastó capgirat, no! És que es recolza en el seu més propi terra que és el cel.
Un treball seriós, historiat i semàntic, d'aquesta làmina del Beatus, el podeu llegir clicant aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada