L'ocell i la serpent
Què hi fa aquesta escena tan grotesca al costat de les tres anteriors? És desmesuradament gran. Hauria de ser més petita que el més petit dels personatges de les tres làmines anteriors. Petita com una puça. Què vol dir aquesta desproporció?
Tots els personatges que hem parlat en les làmines anteriors són fruit d'una guspira, d'un esclat tan paorós que solem guardar en l'inconscient per insuportable. Allà hi ha hagut un contacte real i viu entre el nostre cel i la nostra terra interiors. Una descàrrega elèctrica fortíssima que ha marcat per sempre la nostra memòria. Fruit d'aquest esclat ens passem la vida fent tentines per veure si podem recuperar aquest moment o tornar a ser-lo. D'una manera o altra sempre el servim, per activa o per passiva. El portem gravat al cor i no ens en podem desfer.
En efecte, el bec vermell tan marcat suggereix l'engolida de la serpent, però també pot ser un bes. Aquí tot és possible perquè l'esdeveniment té lloc al costat del mateix arbre sant —arborem sublimam adque bustum— que és l'únic element que es manté recte i dret i, a qui, tant l'au com la serp, no deixen de tocar ni que sigui per un petitíssim punt extrem. Sant Jeroni va escriure: “Aquests ocells són les ànimes dels sants i esperits que serveixen al Senyor i l'arbre, o la seva llavor, és la imatge del regne del cel”.
Val a dir que el tema de la batalla entre l'ocell i la serp estava molt estès en l'antiguitat mediterrània, però en aquest cas sembla com si es volgués representar aquest esclat petitíssim i sense dimensions a la llum del potentíssim microscopi de la consciència que tot ho pot veure i que tot ho pot recordar, a fi d'obtenir la radiografia d'una invisible ferida lluminosa.
Un treball seriós, historiat i semàntic, d'aquesta làmina del Beatus, el podeu llegir clicant aquí.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada