Una geneta de llarga cabellera negra a qui visita un sol que ve del cel, celebra amb un calze aquest esdeveniment. La geneta contempla la meravella d'aquest sol, en participa, en beu, en forma part i tots els espais buits de la pàgina exhalen aquesta respiració. ¿Per a qui, sinó per a ella, existiria aquest sol? Altrament ¿sola, seria res? És inimaginable el sol sense la geneta i ella tota sola tampoc tindria res per a celebrar.
És una bona imatge per a les paraules del profeta Isaïes quan diu:
El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d'una alegria immensa; s'alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l'espatlla i l'agulló del qui l'arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian.
Efectivament, la geneta amb la seva actitud i la seva ubicació en el domini del pergamí, expressa molt contingudament aquesta alegria de festa on, per passiva, podem endevinar fàcilment els rastres del jou, de la barra i de l'agulló que, abans de l'alegria actual, tant li pesaven. Hi ha altres paraules que ens evoquen aquesta escena. Per exemple Zacaries, oncle de Jesús i pare del seu cosí Joan, quan per primer cop el va tenir en braços, sant Lluc ens diu que va entonar un cant, probablement endut per la mateixa alegria de la qual parlava el profeta Isaïes. Una de les estrofes diu:
Perquè ens estima, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau.
“Perquè ens estima”. La geneta ho acaba de descobrir! Aquesta era la raó última de totes les raons: el fet que l'estimi ara. “Em visitarà” — em visita, el gaudeixo perquè resplendeix en el meu interior i no és cap sol exterior a mi: ell soc jo. Aquest astorament, aquest no saber de la seva mirada o el mateix color del vestit interior, tota ella una encarnació d'un únic gest fet de disciplina, d'interrogació, de perplexitat i d'agraïment. El salm cent setze també ens ajuda a aprofundir en els trets i l'actitud. En efecte, ella també “invoca, alça el calze, celebra la salvació, compleix les seves prometences més secretes i ho fa cavalcant majestuosament” en mig d'un silenci sagrat tan sols trencat pel ròssec suavíssim del bec i d'una peülla del cavall amb el tronc de l'arbre sant.
Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació. Compliré les meves prometences, ho faré davant el poble.
Un treball seriós, historiat i semàntic, d'aquesta làmina del Beatus, el podeu llegir clicant aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada