Les persones som com cambres.
Si trec algun moble d'una cambra, guanyo espai.
Si en trec més en guanyo més.
Si trec tots els mobles, la cambra sencera es torna espai.
L'espai, però, no s'haurà creat traient els mobles.
Tampoc haurà entrat de l'exterior.
L'espai ja hi era.
Soc com una cambra ocupada per pensaments.
Si disminueixo els pensaments, em faig espai, em descobreixo, em rescato, em medito. Això és meditar.
El pastor, en veure com la mare endreçava els bolquers mentre tenia el fill nu en braços, el pastor va pensar que les persones som com robes. Jo, per exemple, tinc el cos pràcticament cobert de roba. El meu cos és sota d'aquestes robes que porto al damunt. Les robes, amb tot, no són jo, no són la meva persona, sinó tan sols allò que en podríem dir la personalitat. D'aquesta manera només caldria gratar una mica perquè en qualsevol moment pogués manifestar-me nu. Fa massa temps que estic colgat sota teles i m'hi he identificat tant que no sabia que fossin això que només són: robes. Sí, les confonia, em pensava que aquestes robes eren jo, però justament n'eren la tanca, la cleda, la barrera, el clos.