—El salm dinou, entre altres coses diu: «Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra». No trobes que aquest llenguatge és una mica passat de moda?
—Potser sí, però quin llenguatge no ho és parlant de Déu?
—Hi ha altres paraules i maneres més actuals, altres disciplines com les orientals o la mateixa filosofia, que ens en parlen de manera propera i actual.
—No et sembla, però, que tots aquests ensenyaments també són ridículs parlant de Déu? Imagina la seva cara sentint el nostre pobre lèxic. Creus que per més místiques, ortodoxes o científiques que fossin les explicacions ens hi aproparíem més? Quin llenguatge podria realment dir res d’ell? Els salms assumeixen la seva ingenuïtat que els asseu a l’extrem oposat d’aquesta manera de pensar. Saben perfectament que no hi ha cap paraula al món que pugui dir res de Déu, però també saben que el seu és l’únic idioma que ell entén, i per això els escolta de bon grat quan es reciten. Així, cantant com nens, dient bajanades, amb una ingenuïtat a prova de món, li arriben i ell ve. Els salms són humils. «La humilitat consisteix a saber que en allò que anomenem el jo no hi ha cap doll d’energia que ens permeti d’ascendir. Sense excepció, tot allò que hi ha en mi de valuós prové d’algun altre indret i no de mi mateixa, no pas com un do, sinó com un préstec que s’ha de renovar constantment.» Aquesta frase de Simone Weil valdria per definició de la paraula salm.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada